Article publicat al The Wall Street Journal el 23/maig/2006
http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/articles/I20060523_TheWallStreetJournal_TheDeathofYugoslavia.pdf

La gent de Montenegro (620.000 habitants) va escollir el diumenge 21 de maig trencar els seus lligams amb Sèrbia –tot el que quedava de Iugoslàvia– i donar neixement al 24è i 25è nous estats europeus des de la Guerra Freda. Mentre les decisions siguin preses lliurement, de forma pacífica i d'acord amb les normes constitucionals, val a dir que quants més serem més riurem.

La festa del trencament continuarà a Kosovo (amb una població de 2 milions de persones ) que també vol partir peres amb Sèrbia. Un cop això s’hagi esdevingut, també els serbis podran finalment celebrar la seva independència de les il·lusions perdudes de grandesa de Tito. A d’altres llocs d’Europa, com ara Flandes i Valònia, podrien seguir l'exemple desfent Bèlgica, i Catalunya i el País Basc es podrien separar d’Espanya. Comparades amb les velles però pròsperes ciutats-estat d' Europa com ara Liechtenstein, Mónaco, San Marino o Andorra –les poblacions de les quals oscil·len entre 28.000 i 67.000 persones-, aquestes possibles noves arribades són veritables gegants.

El terme Balcanització no es mereix el seu mal nom. Al llarg de la historia, els petits estats europeus han tendit a ser cada cop menys bel·licosos (els insults no duen implícites lluites), més democràtics (els governs ja no poden ser més propers a la gent ) i, amb molts menys recursos per a malgastar, econòmicament més segurs. Per a prosperar, els estat diminuts necessiten obrir les seves fronteres al comerç –fet possible avui en dia gràcies a la Unió Europea– i a la pau, que ara arriba per gentilesa d'una OTAN dirigida pels EUA.

Els líders de Montenegro parlen solemnement d'aprofitar tots els avantatges d'aquest entorn ideal per als petits estats. El pla és unir-se a la Unió Europea el més aviat possible i atreure inversors a través de polítiques inspirades en les d'Estònia. Ara fa set anys, quan Slobodan Milosevic va governar malament el que va quedar de Iugoslàvia, els líders de Montenegro van abandonar el dinar serbi i van adoptar de forma unilateral un sistema de moneda a l'estil de com ho va fer Estònia, utilitzant primer el marc alemany i ara l’euro.

Si l’experiment de Montenegro en la seva independència funciona vindrà determinat per l'èxit de la seva forma de govern econòmica i política, i no pas per alguna imprecisa noció de Montenegrisme fundat durant la breu monarquia que regnà al país (1878-1918) o per la seva heroica resistència al domini otomà. El nou país podria treure's de sobre de forma molt profitosa la seva reputació com a refugi de contrabandistes de tabac i lloc on mafiosos de la regió fan les seves vacances a la seva idíl·lica costa.

L'aparició com a bolets de nous estats a Europa ha tendit, especialment després de les guerres de principis dels 90, a coincidir amb la proliferació de la llibertat al continent. I és possible que continuï.

The Wall Street Journal