El Centre Carter seguirà amb interès les consultes independentistes del 13-D

http://www.naciodigital.cat/noticia/12855/centre/carter/seguira/amb/interes/consultes/sobiranistes/13d

El Parlament escocès, amb les consultes sobiranistes catalanes

http://politica.e-noticies.cat/el-parlament-escoces-amb-les-consultes-sobiranistes-catalanes-35270.html

El diputat del Partit Nacionalista Escocès, Bill Kidd, ha presentat una moció al parlament d'Edimburg en la que dóna suport a les consultes sobre la independència de Catalunya del proper dia 13 de desembre.

El text de Kidd afirma que "el Parlament escocès té coneixement que el proper 13 de desembre del 2009 més de 140 ciutats de tota Catalunya celebraran un referèndum sobre la qüestió: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtric i social, integrat en la Unió Europea?, i acull amb satisfacció el dret del poble català a expressar els seus punts de vista sobre aquest important tema, malgrat de la intenció declarada de la Fiscalia espanyola d’apel·lar en contra de les mateixes".

"El Parlament escocès considera que el dret a la lliure determinació, consagrat a la carta de les Nacions Unides és, sense cap de mena de dubte, un dret humà fonamental que no ha de ser negat, i espera que el Govern espanyol treballarà de forma constructiva conjuntament amb el Govern de Catalunya per respectar els desitjos del poble català", finalitza la moció del diputat nacionalista escocès.

L'exhibició de simbologia franquista a l'Estat espanyol preocupa el Consell d'Europa

La manifestació de la Falange contra la consulta independentista a Arenys de Munt el 13 de setembre va provocar les queixes del cap de files dels eurodiputats socialistes alemanys, Bernhard Rapkay; del vicepresident del grup parlamentari del PP Europeu, Manfred Weber; del vicepresident dels liberals i demòcrates europeus, Niccolò Rinaldi, i de l'europarlamentari dels Verds Michael Cramer.

Notícia completa:
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/_l_exhibicio_de_simbologia_franquista_a_l_estat_espanyol_preocupa_el_consell_d_europa_74395.php

Recull de premsa internacional sobre el referèndum d'Arenys de Munt

he New York Times: Catalan Town Votes For Independence From Spain
Reuters: Catalan Town Votes For Independence From Spain
France Press (França): Espagne: vote massif pour l'indépendance catalane lors d'un référendum symbolique
Le Monde (França): La Catalogne se mobilise pour défendre son statut d'autonomie élargie
n-TV (Alemanya): Katalanischer Ort gegen Spanien
Der Standard (Austria): Katalanische Gemeinde stimmte über Unabhängigkeit ab
CNN Turk (Turquia): Katalonya'nın bağımsızlığına referandum!
Milliyet (Turquia): Barcelona'da Katalonya için bağımsızlık gösterisi...
Expresso (Portugal): Espanha/Catalunha: Maioria de votantes em Arenys de Munt apoia independência em referendo com 41% de participação
Nos TV (Holanda): Catalaans dorp wil los van Spanje
El Mundo (Espanya): Sí masivo en la consulta independentista, que tuvo un 41% de participación
STV (Gran Bretanya): Catalan town votes for independence from Spain
Ouest France (França): Une commune de Catalogne vote pour l'indépendance de la région
ORF (Àustria): Katalanisches Dorf stimmt für die Unabhängigkeit
7sur7 (Bèlgica): Référendum polémique sur l'autodétermination de la Catalogne
El Universal (Veneçuela): Realizan en España consulta no vinculante por la independencia de Cataluña
De Morgen (Flandes): Catalaanse gemeente stemt over onafhankelijkheid

Daily Telegraph: "Un creixent nombre de catalans volen la independència"

Extret d'e-notícies:
http://politica.e-noticies.cat/lindependentisme-augmenta-segons-the-daily-telegraph-30676.html

El diari britànic Daily Telegraph destaca, en un article, l'augment de l'independentisme a Catalunya. En el text s'afirma que "Catalunya és la casa de set milions dels 44 milions d'habitants d'Espanya - i durant els quatre anys passats la proporció que vol la independència ha augmentat, del 14 per cent al 21 per cent, segons les xifres del govern regional". En aquest sentit, exposa que "la pujada estable del suport a la independència ha consternat els polítics espanyols".
Aquest augment ho atribuïxen a "la influència del creixement d'ERC, que forma part del govern català" i expliquen que la promoció de la llengua i la cultura catalana s'ha estès "per tot el món amb ambaixades obertes a Londres, París, Nova York i Beijing" que ha posat en funcionament el vicepresident de la Generalitat Josep-Lluís Carod-Rovira.
Altres aspectes que es destaca en el text és que "la bandera catalana està penjada en moltes balconades"de Catalunya i afegixen que "els nens aprenen només en la llengua catalana i que l'aprenentatge del castellà està limitat per la llei a un màxim de tres hores a la setmana".
L'escrit recull declaracions del membre de les JERC i portaveu d'Esquerra a Sant Quintí­ de Mediona, Pol Pagès, que assegura que "si demà Catalunya votés per a separar-se d'Espanya, Madrid no podria enviar l'exèrcit com ha ocorregut en el passat perquè som una part d'Europa i estem protegits per les seves lleis". En aquest sentit, el dirigent independetista afegix que "Europa representa la democràcia, drets humans i un respecte per la llibertat i esperem un dia ser reconeguts com el nostre propi estat dintre de la UE".

La Nostra Europa

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Grandíssim vídeo per un dia com avui, que amb el pretext de l’himne d’Europa més d’un s’endurà una sorpresa i descobrirà que aviat tindrem el lloc que ens correspon entre les nacions d'Europa. Gaudiu-lo i escampau-lo per tot arreu!

 

Himne d'Europa - National Anthem of the European Union from Manel on Vimeo.

Senyes a l’exterior…

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Perquè un país sigui conegut (i reconegut) la seva existència ha de ser visible per tothom. En el cas de Catalunya, una nació amb un historial d’aportació a la civilització envejat per països veïns i no tan veïns, i un potencial de futur igualment immens encara per descobrir, la nostra presència entre les altres nacions resulta sempre una molèstia que irrita tots aquells que procuren amb insistència la invisibilitat del nostre país. Més que una molèstia, és una autèntica amenaça per als que aspiren a apropiar-se de tot el patrimoni material i espiritual català i tergiversar-ne el sentit original per castellanitzar-lo en nom d’Espanya. En aquest sentit s’entén la fòbia que provoca la defensa de les seleccions esportives catalanes o l’obertura de delegacions oficials a l’estranger, però també la constant presentació de figures universals com Antoni Gaudí o Pau Casals com a espanyols i amb els seus noms castellanitzats, silenciant sempre que en realitat eren catalans que defensaven la llibertat del país.

Precisament, en relació amb l’himne proscrit de Pau Casals per a les Nacions Unides del que vaig parlar en un anterior article s’han produit algunes notícies que convé comentar. El grup a Facebook per reclamar la recuperació de l’obra de Casals i Auden, que vaig crear per donar més difusió a la denúncia feta a finals de l’any passat per Bartomeu Mestre i Sureda, ja compta amb gairebé 400 adherits. A través d’aquest grup els qui en formam part hem conegut la iniciativa d’una proposició al Parlament de les Illes Balears, que com no podia ser d’altra manera procedeix del grup del Bloc-PSM, que va ser aprovada per unanimitat i que reclama la recuperació de l’himne i el desgreuge als seus autors per la censura patida. De tot açò en podeu trobar informació en els nous articles de n’Eduard Riudavets L’himne de l’ONU i el Parlament de les Illes Balears al seu bloc, i d’en Miquel A. Llauger Més sobre l’himne de Casals i Auden al Diari de Balears. A banda d’açò, he estat incapaç de trobar cap notícia als mitjans, ni als de les Illes ni als de la península. Cap diari en paper o digital, cap ràdio, cap televisió, s’ha dignat en donar ressò a aquesta censura i a la moció aprovada al Parlament de les Illes? I per què no hi ha cap iniciativa semblant entre els grups polítics del Parlament del Principat per defensar la figura de Pau Casals i rescatar la seva obra de l’oblit forçat? Potser és que estan massa ocupats en situar-se en el nou mapa polític que s’està preparant…

La iniciativa illenca ha arribat fins al Senat de la ma del senador Pere Sampol amb una pregunta al Govern espanyol, que ja va tenir una primera intervenció sobre el tema el passat desembre que ha merescut la resposta que podeu veure en aquest document, i que com és d’esperar tira pilotes fora i només es compromet a “en el moment oportú, donar suport a una composició de Pau Casals que guardi relació amb Nacions Unides”. Una composició en general, però evitant la restitució de l’himne concret de Casals i Auden que segueix proscrit, naturalment. Una nova intervenció del senador nacionalista sobre l’himne de l’ONU prevista pel proper dijous ha merescut en aquest cas una breu nota al No vagi per dit del DBalears. Veurem quina cobertura es dona a la informació d’aquesta sessió al Senat.

Mentrestant, des del grup a Facebook hem anat coneixent com és aquest Himne a la Pau i ens hem imaginat com devia ser la seva interpretació a l’ONU fa gairebé 40 anys amb alguns arxius com els següents:

Àudio Himne de les Nacions Unides.

Video Himne de les Nacions Unides

És evident que el desgreuge per la censura de l’obra de Casals i Auden hauria d’implicar el reconeixement oficial que la seva declaració de catalanitat a l’ONU va motivar l’oblit de l’himne. Tota una senyal a l’exterior de Catalunya que l’Estat castellà fins i tot avui, decorat de suposada democràcia, no podria pair.

Sortosament, de tant en tant hi ha senyals que s’escapen al control dels nostres veins, i alguns que més que dirigits a l’exterior vénen de fora i van destinats als propis catalans, com la imatge de la web del Departament d’Estat dels Estats Units dedicada a la Declaració Universal dels Drets Humans a l’ONU del 1948,  que en Josep Sort ens donava a conèixer recentment, i on es pot veure una senyera catalana al costat de la bandera de la Unió Europea i d’altres nacions amb Estat del nostre continent. Una imatge que fa honor a Casals i a tots els catalans, i que dibuixa un futur no gaire llunyà pel nostre poble. Un nou senyal des del departament dirigit per la Sra Clinton a tenir en compte després de les seves declaracions prèvies a la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les el mes passat, que també va ser tot un senyal cap al món sencer.

La bandera de la Terra, l’himne de l’ONU

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Un nou èxit català en l’àmbit internacional és a punt de ser assolit. Si aquesta setmana que hem deixat enrere celebràvem les repercussions de la manifestació de Brussel·les dels Deumil.cat per l’autodeterminació, amb ressò a diversos mitjans de tot el món, el pròleg de les declaracions de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton sobre la independència de Catalunya, i el cabreig dels colonialistes locals, tot fa preveure que en aquesta que ara començam podrem aplaudir que la proposta de bandera de la Terra d’un català sigui la guanyadora del concurs d’idees The One Flag que va convocar el col·lectiu nordamericà d’artistes, publicistes i activistes aplegats a Adbusters. La competició va començar ara fa gairebé un any i el termini de presentació de dissenys va finalitzar el passat 1 de desembre, segons informava Vilaweb el juny de 2008.

De totes les idees presentades, se’n van escollir 32 finalistes que han passat a votació entre els internautes. I entre les propostes, la Marc’s Flag.

La idea de Marc Arroyo Ortiga, un català resident a Berlin, no deixa lloc als dubtes sobre les motivacions del seu disseny:

I’m from a minority nation submitted to a flag that I don’t feel, but they say it has to be mine. With this the concept of a meaningful flag changes completely and becomes a symbol of oppression. Because of this, I don’t like flags in general. For this reason the idea of creating one was personally very challenging. A flag for the idea of global citizenship, free from any establishment or language.

First I thought that a flag can’t achieve this project. It has too much symbolism in itself. It shouldn’t be a flag. But maybe, it should be a flag that doesn’t need to be a flag. It needs to be a kind of spirit that people all over the world know and understand in their own way.

Jo sóc d’una nació minoritària sotmesa a una bandera en la que no crec, però que em diuen que ha de ser meva. D’aquesta manera el concepte del significat d’una bandera canvia completament i es converteix en un símbol d’opressió. Degut a això, no m’agraden les banderes en general. Per aquesta raó la idea de crear-ne una era un gran desafiament personal. Una bandera de la idea de ciutadania mundial, lliure de qualsevol establishment o idioma.

Primer vaig pensar que una bandera no pot assolir aquest projecte. Té massa simbolisme en sí mateixa. No podria ser una bandera. Però potser, hauria de ser una bandera que no necessita ser una bandera. Ha de ser una mena d’esperit que persones de tot el món coneguin i entenguin a la seva manera.

I en Marc ho està aconseguint. Què millor que el cel sota el qual tots vivim, el cel que tots compartim, com a bandera de la humanitat, com a símbol del nostre petit planeta blau? Prest la seva bandera es va destacar entre totes i finalment, en una emocionant recta final de les votacions, que s’acaben demà dimarts dia 17, es troba ja en una destacada primera posició. El seu missatge també és propici perquè trobi la complicitat i l’adhesió de milers de persones, tant catalans com d’arreu del móm. Si finalment és l’escollida, es tractarà d’una nova victòria aconseguida amb la participació de tots els que l’hem votada per fer-ho possible.

Paral·lelament, mentre la gestació d’aquesta bandera tenia lloc, hem tingut coneixement que l’himne de les Nacions Unides que el també català Pau Casals va compondre va ser arraconat i enterrat sota capes de censura i condemnat a l’oblit en el que continua encara. L’obra coneguda també com l’Himne de la Pau va ser encarregada pel llavors Secretari General de l’ONU U Thant, amb lletra de Wystan Hugh Auden, i estrenada el 24 d’octubre de 1971 a la seu de Nova York davant de delegats de tot el món que s’aixecaren per aplaudir. Després, Casals s’adreçà als assistents en anglès per fer una emocionada proclama identitària ("I am a catalan!") abans d’interpretar amb el violoncel El Cant dels Ocells, la cançó popular catalana que va fer universal i que molts confonen avui amb l’himne, que en realitat, després d’aquella estrena mundial, mai més s’ha tornat a interpretar…

El misteri va ser destapat a finals de l’any passat per Bartomeu Mestre i Sureda a E-criteri i al Diari de Balears arran de la inauguració de l’obra d’un altre català, la cúpula d’en Miquel Barceló, a la seu de l’ONU a Ginebra, on s’havia anunciat que s’interpretaria l’himne quan el que va sonar va ser El Cant dels Ocells. Pel que es veu, el discurs de Casals no va quedar immune a les represàlies per part de la diplomàcia espanyola franquista, que tampoc tenia cap simpatia per l’autor de la lletra, antic component de les Brigades Internacionals i reconegut homosexual. El Regne Unit també es va aprofitar de la maniobra d’Espanya, ja que considerava Auden un traïdor. La mort tant de Casals com d’Auden de forma gairebé simultània i els successius relleus a l’ONU han contribuit a l’oblit d’uns fets que mereixen ser reparats.

Les revel·lacions de Bartomeu Mestre ja van tenir algun ressò en la blogosfera, com els articles de Promocat, Miquel Àngel Llauger, on es pot llegir la lletra de l’himne en català, o el de n’Eduard Riudavets. El mateix Diari de Balears n’informava. Passat un temps de la sortida d’aquesta informació a la llum pública, seria convenient que la internet catalana promogui una nova campanya per la reivindicació de la restauració de l’Himne de la Pau com a himne oficial de l’ONU, una campanya de desgreuge a Pau Casals i W. H. Auden, que pels elements que hi concorren podria reunir també complicitats arreu del món i la farien d’abast internacional.

Si la bandera de la Terra d’un català arriba a popularitzar-se i a guanyar-se un lloc, juntament amb un recuperat himne de les Nacions Unides de Pau Casals, no deixaria de ser simptomàtic que els símbols d’identitat de la humanitat sencera fossin un mostra més del paper cabdal i desconegut, per la seva continua ocultació, que els catalans hem tingut i tenim en la configuració del món tal com el coneixem avui i de les aportacions que encara tenim pendents i que naturalment hem de fer en la seva constant transformació.

El pes de Catalunya comença a caure sobre Europa

Article del blog Es Poblat d'en Talaiòtic:

Divendres, 6 de març de 2009:

“No interferiré en els afers interns de cap país europeu”, era la diplomàtica resposta de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton el passat divendres a la pregunta de Sara Matin, assistent d’un eurodiputat gal·lès, que li havia demanat com veu la “creixent autonomia o l’eventual independència de nacions europees com Gal·les, Escòcia o Catalunya”.

Alguns mitjans han volgut veure en aquestes paraules un rebuig a pronunciar-se sobre la independència, mentre que altres (com e-notícies, o 3cat24.cat) s’han limitat a reproduir que els Estats Units no interferirien en la independència de Catalunya. El cert és que aquestes paraules de Clinton recorden molt les que el President Wilson va dir a la delegació catalana que li va demanar suport per aconseguir una autonomia dins l’Estat castellà quan s’estava facilitant la independència de nombrosos països europeus. I és que evidentment l’autonomia és un afer intern dels actuals Estats, mentre que una independència esdevé un afer internacional. Clinton hauria pogut recórrer als tòpics i les fal·làcies que esteim acostumats a escoltar les nacions europees sense Estat propi, sovint contradictòries: caminam cap a la unitat i no té sentit crear noves fronteres, les fronteres dels Estats europeus occidentals estan consolidades, la independència no té sentit en democràcia, els Estats Units defensaran la integritat territorial dels seus aliats… En canvi, de totes les declaracions que hauria pogut donar Clinton en suport dels actuals Estats constituïts per barrar el pas a les aspiracions de les nacions que cerquen la seva llibertat, va escollir la menys efectiva per aquests Estats i la menys perjudicial per Catalunya.

Potser la Sra. Clinton ja coneixia la pregunta abans de ser formulada, que és com solen funcionar aquestes sessions, i no va ser vetada, o potser no. Sigui com sigui, la pregunta no podia ser més oportuna a poques hores de la manifestació dels Deu mil catalans a la capital de la Unió Europea. I la resposta, tampoc podia ser millor. Un bon pròleg pels esdeveniments de l’endemà.

Dissabte, 7 de març de 2009:

Un dia per a la història. En aquesta jornada els catalans vam demostrar al món que som un poble amb determinació i que malgrat que la classe política que hauria de defensar els nostres interessos no estigui a l'alçada, som capaços de caminar tot sols quan ens ho proposam.

La manifestació de Brussel·les va ser un èxit i tots els catalans esteim orgullosos dels patriotes que s'han desplaçat a la capital europea per reivindicar, amb una manifestació totalment pacífica, festiva i democràtica la noble i justa causa que és el ple assoliment de l'estat propi per Catalunya.

Per primera vegada, milers i milers de catalans es desplaçaven fora del nostre país, al cor de la Unió Europea, per fer saber als nostres veïns i al món sencer que aviat tornarem a estar en condicions d’igualtat amb els altres països, entre les nacions lliures i reconegudes, perquè tal com diu la pancarta popularitzada per Catalunya Acció, “Catalunya serà el proper Estat a Europa”. No hi ha volta enrere.

El viatge a Brussel·les es va realitzar en grups organitzats o amb vehicles particulars, en trens o en avió, i sobretot sense el suport ni la mobilització de cap partit polític. Cap banderola partidista hi havia en la manifestació, només la societat civil ha estat la protagonista i ha acudit a la crida que es va forjar i organitzar a través de la xarxa. I malgrat els temps de crisi i la distància de milers de kilòmetres, els responsables de la marxa anunciaven que s’havia aconseguit l’objectiu de reunir i fins i tot superar les 10.000 persones.

Naturalment no hi van mancar les estisorades habituals de les xifres oficials, que la policia belga situava inicialment en 4.000 persones i que després va rebaixar encara a les 3.000. Es va comentar l’existència d’indicacions de l’ambaixada espanyola a les autoritats belgues de donar la xifra més baixa possible, però tant és. L’espanyolisme rabia i s’agafa a les mentides i la manipulació per voler creure que ha estat un fracàs, el tractament informatiu als mitjans governamentals ha estat l’esperat, però les imatges parlen per elles mateixes:

Els diaris digitals del país en van anar informant amb notícies que s’actualitzaven durant tot el dia, com Vilaweb, o l’Avui, que ha rebut uns dos mil comentaris entre les diferents notícies relacionades amb la marxa. També Crònica n’ha fet una cobertura especial. Altres notícies han aparegut a El Singular Digital, Directe.cat o el Diari de Balears.

A l’estranger, les primeres repercussions que ja s’han detectat són el següent Vídeo en anglès de FlandersNews i de diversos mitjans belgues, com la RTBF, els digitals LeSoir o Lalibre.be. També des de França n’han parlat a RTL o Le Figaro, o a Islàndia a Mbl.is. I a Espanya, amb informacions per exemple al rotatius El País i El Mundo, entre d’altres.

Enric Canela, i Manel Bargalló.

Aconseguida la fita de Brussel·les, els impulsors de la campanya Deumil.cat ja s’han plantejat què fer de cara el futur. Enric Canela declarava que “No ens podem manifestar a Brussel·les i després no fer res més”, i Manel Bargalló ja parla de reconvertir-se en els Centmil.cat. El nou objectiu: impulsar una Iniciativa Legislativa Popular per demanar un referèndum d’autodeterminació pel 12 de setembre de 2010. Ni Espanya ni Europa podran evitar que aviat tot el pes de la voluntat democràtica de Catalunya caigui sobre ells com una llosa que trencarà l’immobilisme dels interessos d’Estat.

L'ex-ministre d'afers europeus britànic (Denis McShane) a favor del dret a l'autoderminació dels catalans

Entrevista a la ràdio France Inter (27 d'agost del 2008, 8.40h)

http://www.dailymotion.com/video/x6kbmx_denis-mc-shane-france-inter_news

(minut 10:30 aproximadament)

El Sr. Denis McShane, ex-ministre britànic per Europa amb Tony Blair, ha estat entrevistat a la ràdio francesa France Inter sobre la situació creada arran de la invasió russa de Geòrgia. En el torn de preguntes per parts dels oients, ha fet exactament la següent reflexió:

Transcripció original en francès:

"On est d'accord que les peuples baltes ont le droit à leur pays, les georgians aussi ont le droit à leur pays, l'Espagne ont le droit à dire que les catalans et le Pays Basque restent partie de l'Espagne jusqu'au moment que les peuples là decident entièrement. On n'utilise pas maintenant, 20 ans après la chute du mur de Berlin, l'invasion, j'insiste, terrestre, aérienne et navale."

Traducció literal al català:

"S'hi està d'acord en què els pobles bàltics tenen dret al seu país, els georgians també tenen dret al seu país, Espanya té dret a dir que els catalans i el País Basc segueixin sent part d'Espanya fins al moment en què aquests pobles ho decideixin totalment. No s'utilitza pas ara, 20 anys després de la caiguda del mur de Berlín, la invasió, insisteixo, terrestre, aèria i naval."

Amb aquestes paraules, no només es declara obertament a favor del dret a l'autodeterminació de la nació catalana, sinó que a més a més anul·la ja d'entrada qualsevol hipotètica resposta armada espanyola en cas d'una decisió democràtica dels catalans a favor de la independència, ja que això deixaria Espanya totalment aïllada respecte la resta del món occidental.

Declaració de Catalunya Acció i dossier Vauban enviats als memnres de l'ICOMOS (UNESCO)

En recolzament a la campanya impulsada pel "Col·lectiu No a Vauban a la UNESCO", que s'oposa a l'interès de França per tal que les fortificacions construïdes per l'enginyer militar Marquès de Vauban (1633-1707) formin part del Patrimoni de la Humanitat ja que van ser eines vitals en l'ocupació i repressió francesa de territoris catalans, el passat 2 de juliol del 2008 Catalunya Acció va enviar una declaració i un dossier sobre Vauban a diversos membres de l'ICOMOS (International Committee for Monuments and Sites), institució internacional responsable d'aquesta decisió.

DECLARACIÓ DE CATALUNYA ACCIÓ

Entre els propers dies 2 i 8 de juliol tindrà lloc al Quebec la sessió anual del comitè del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Es posarà a votació el projecte francès per tal d’incloure les fortificacions de Mont-Louis i Vilafranca de Conflent com a patrimoni de la humanitat. Les construccions militars de Sébastien Le Prestre de Vauban (1633-1707) a la Catalunya del Nord simbolitzen la conquesta i ocupació militar francesa.

Així, davant aquest nou vil i ignominiós atac contra la nostra pàtria, catalunya acció declara:

Primer - Que incloure l’obra d’en Vauban com a patrimoni de la Humanitat és fer-se còmplice de l’estat francès en el seu intent de genocidi contra la nació catalana d’ençà el 1659, any de l’annexió a l’imperi francès dels comtats del nord de Catalunya.

Aquesta candidatura ha permès enfortir el nacionalisme paranoic francès, tot promovent la falsa imatge de nació campiona en tot allò que fa referència als drets de l’home. Però la realitat és que la política totalitària que caracteritza França en tots aquells territoris que ha colonitzat, i que, encara avui resten sota la seva administració, continua aplicant-se descaradament i ímpune.

Entre el 28 d’abril i el 16 de maig del 2008 el Comité dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides reunit a la ciutat de Ginebra va constatar:

-“l’absència de reconeixement oficial de les minories a l’interior del territori de França”.
-“l’absència de reconeixement oficial de les llengües minoritaries que ha contribuït al declivi constant del nombre de parlants d’aquestes llengües”.
- “l’absència de garantia dels drets econòmics, socials i culturals de les persones que formen part dels grups minoritaris”.

El Comité va reiterar al govern francès una vegada més, que ratifiqués :

- la Convenció del Consell d’Europa per la protecció de les minories nacionals
- la Carta Europea per les llengües minoritàries
- el Protocol número 12 de la Convenció Europea dels drets de l’home contra totes les formes de discriminació.

Segon. - El cas Vauban és una expressió més de la nostra condició colonial i la demostració irrefutable que la independència de Catalunya és l’únic camí per a garantir la nostra supervivència com a poble. El nord de la nostra política és trencar amb França i Espanya. Per què?

- Perquè per dignitat nacional i respecte als nostres drets no podem glorificar els que van ser botxins dels nostres avantpassats ni reivindicar com a “humanistes” autèntics criminals.

- Perquè com a catalans tenim un valuós patrimoni cultural i arquitectònic que volem ensenyar al món sense manipulacions estrangeres.

- Perquè com a nació europea i mil·lenària de 13 milions de persones hem de poder explicar la nostra verdadera història i deixar de ser víctimes dels “historicidis” com ho és aquesta farsa del govern francès que es posarà a votació al Quebec.

Catalunya, malgrat l’odi dels colonitzadors i les traïcions dels col·laboracionistes, té el coratge i la determinació d’assolir la seva independència. El camí ja l’hem iniciat i el triomf serà nostre. Llavors, la nostra pàtria formarà part del concert de les nacions lliures del món, i com les altres, podrà assenyalar i jutjar, si cal, aquells que han volgut negar el nostre dret legítim a existir com a poble.

Barcelona – Perpinyà, 1 de juliol del 2008
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció (Barcelona)
Daniela Grau, Consellera de Catalunya Acció (Catalunya del Nord)


A continuació teniu disponibles els documents corresponents a la Declaració de Catalunya Acció i al Dossier Vauban en català i en anglès, en format Word i PDF.

Declaració de Catalunya Acció
Català: Word PDF
Anglès: Word PDF

Dossier Vauban
Català: Word PDF
Anglès: Word PDF

Altres documents anteriors relacionats amb Vauban:
Article (17 juliol 2007): Merda a Vauban! per Oriol Escuté (Membre de Catalunya Acció)
Comunicat (2 desembre 2007): Catalunya Acció dóna suport a la campanya en contra de Vauban a la Unesco

Behind the 'Modern' China (Darrera de la 'Moderna' Xina)

Article del Sr. Robert Kagan, publicat al diari The Washington Post (23 de març del 2008)

http://www.washingtonpost.com/wp-dyn/content/article/2008/03/21/AR2008032102552.html

El Sr. Robert Kagan és un dels assessors en política internacional del Sr. John McCain, candidat del Partit Republicà a la presidència dels Estats Units d'Amèrica el proper mes de novembre.

En destaquem el següent paràgraf:

"China, after all, is not the only country dealing with restless, independence-minded peoples. In Europe, all kinds of subnational movements aspire to greater autonomy or even independence from their national governments, and with less justification than Tibet or Taiwan: the Catalans in Spain, for instance, or the Flemish in Belgium, or even the Scots in the United Kingdom. Yet no war threatens in Barcelona, no troops are sent to Antwerp and no one clears the international press out of Edinburgh. But that is the difference between a 21st-century postmodern mentality and a nation still fighting battles for empire and prestige left over from a distant past."

Traducció al català:

"La Xina, després de tot, no és l'únic país que tracta amb pobles inquiets i amb mentalitat d'independència. A Europa, tota mena de moviments 'subnacionals' aspiren a una major autonomia o fins i tot la independència dels seus governs 'nacionals', i amb menys justificació que el Tibet o Taiwan: els catalans a Espanya, per exemple, o els flamencs a Bèlgica, o fins i tot els escocesos al Regne Unit. Encara cap guerra no amenaça Barcelona, ningú no envia tropes a Anvers i ningú ha fet fora la premsa internacional d'Edimburg. Però aquesta és la diferència entre una mentalitat postmoderna del segle XXI i una nació que encara lluita batalles per l'imperi i el prestigi que ja formen part d'un passat distant."

Comunicat: Catalunya Acció celebra la declaració d’independència realitzada pel Parlament de Kosovo

Catalunya Acció es congratula pel naixement d’un nou estat en territori europeu i felicita la nova República de Kosovo per haver aconseguit la seva independència.

Conscients de la creació constant de nous estats a Europa sota l’empara internacional, Catalunya Acció crida a tots els catalans a treballar conjuntament i de manera coordinada i operativa per aconseguir el nostre alliberament nacional, que no és cap altre que la nostra independència. Per tant, i aprofitant aquesta favorable conjuntura internacional, Catalunya Acció es referma en els seus principis i plantejaments fundacionals, que són trencar amb Espanya i França i assolir un Estat propi per a Catalunya (Països Catalans).

Catalunya Acció reivindica i exigeix el compliment de la legislació internacional per a la nació catalana, emparant-se en l’article 1 de la Carta de l' Organització de les Nacions Unides de 1945, on hi diu textualment: “Els objectius de les Nacions Unides són [...] desenvolupar relacions amistoses entre nacions basades en el respecte del principi d'igualtat de drets i d' autodeterminació dels pobles, [...]” ratificat també en l’article 55, així com, en posteriors resolucions, convenis i conferències de caràcter internacional.

Per altra banda, volem remarcar la valentia i el lideratge dels dirigents kosovars, que conjuntament amb la voluntat popular, han portat tot aquest procés de manera ferma i decidida fins a assolir el seu històric objectiu, la independència.

L’exemple de Kosovo ha de servir als catalans per visualitzar la importància vital de les relacions internacionals en un context de secessió política. La legitimitat no ve només de dins, sinó també de fora de les fronteres. Aquest país no ha aconseguit la independència perquè la legislació interna li hagi facilitat el procés, sinó tot el contrari. Si fos pel marc legal de Sèrbia, Kosovo no aconseguiria mai la independència. Ben al contrari, aquest nou estat es converteix en legítim i oficial a mesura del progressiu reconeixement internacional de la resta d'estats independents, començant pels Estats Units d’Amèrica. No és un detall insignificant: el dret a existir d'un estat s'aconsegueix amb el reconeixement dels altres estats.

Per últim, Catalunya Acció vol denunciar la ineptitud i vulgaritat del Parlament colonial i de fireta del Principat, que un cop més no està a l’alçada del poble que representa, ja que quan aquest li reclamava un pronunciament sobre la independència de Kosovo, alguns diputats dits nacionalistes i independentistes romanien en lloc desconegut, evitant així una moció sobre la qüestió. Aquest lamentable afer, de ben segur que no serà l’últim d’una classe dirigent, que evidencia un cop més la seva incapacitat de portar-nos cap a la nostra llibertat política.

Considerem doncs, que als catalans ens cal un foc nou que ens porti a la independència i a una regeneració política i democràtica radical.

Barcelona, 22 de febrer del 2008

La independència de Croàcia

Article publicat al diari El Punt el 8 d'agost del 2007

Hauríem de convenir amb Winston Churchill que l'antiga Iugoslàvia havia produït més història de la que realment necessitava i podia suportar. Si pensem que el premier britànic va morir el 1965, arribarem ràpidament a la conclusió que, com sempre, va ser clarivident, però no gaire profètic, perquè ningú no s'esperava tan aviat la cruenta i horrible ensulsiada de la Federació Iugoslava del mariscal Tito que havia de venir en ple segle XX. I això, davant dels ulls de tot el món, en especial de la Unió Europea, que «s'hi va ben lluir», sota la direcció del centralista espanyol Javier Solana, incomprensible premi Carlemany.

El desastre i l'embolic inextricable va ser total en tots els sentits, i les ferides tardaran segles a cicatritzar. És per això que les mares de Srebrenica volen abans de res justícia pels 8.000 morts mahometans en mans dels serbis i, els croats, explicacions per la massacre de Vukovar. És per això que els croats de Dubrovnik recordaran per sempre el bombardeig serbomontenegrí que, a part de les destrosses en la meravellosa ciutat, avui gràcies a Déu reconstruïda, va deixar 350 morts en la població civil. Afortunadament no foren més perquè la gran majoria dels habitants van refugiar-se a les acollidores illes dàlmates.

Confesso que en arribar a Mostar, a Hercegovina, impacta veure edificis destruïts a ambdues parts del riu Neretva, amb el seu pont reconstruït no gaire fidelment, en una batalla que gairebé ningú no s'explica racionalment. És sorprenent també la quantitat enorme de cases de propietat sèrbia abandonades i saquejades en territori croat. Total, com diria el buldog anglès, els «eslaus de Sud» no es van pas poder estalviar ni «la sang, ni la suor, ni les llàgrimes» per recuperar les respectives i usurpades sobiranies nacionals.

A molts estats de la UE ja els anava bé amb la Federació Iugoslava sota el comandament de Belgrad, per això els centralismes no van moure peça, amb l'esperança que les coses continuarien tal com estaven perquè així els eventuals problemes secessionistes que tenien a casa seva no es posessin en evidència.

Van deixar, doncs, que la federació es dessagnés, per arribar altre cop a una solució pseudofederativa sota l'ègida dels centralistes serbis i que no hi hagués cap possible extrapolació perillosa per als seus interessos, fugint així de la «balcanització». Perquè no volien la irrupció d'independències indesitjables que no eren ben vistes per França i Espanya i en certa manera per la Gran Bretanya i Itàlia. Però les coses van anar com tothom sap. Les nacions naturals i legítimes s'han imposat de manera determinant per segona vegada al malson de la Gran Sèrbia. Els «criminals» de guerra declarats com Milosevic, Karadzic i Mladic i molts altres empresonats s'haurien d'equiparar almenys amb els responsables de la UE que consentiren els estralls que es van perpetrar en una guerra cruel –sols es van respectar els cementiris– que ha posat en evidència l'artificiositat de la Federació Iugoslava. Al final, com és prou conegut, van haver de ser els EUA qui, com tantes vegades en la història de segle XX, ho solucionessin, però avui encara, a Bòsnia els cascos blaus de l'ONU mantenen un equilibri molt difícil de sostenir.

De totes les nacions, la que en va sortir més ben parada va ser Eslovènia, amb la inestimable ajuda d'Alemanya que, històricament, sigui per proximitat o per una qüestió geopolítica, ha apadrinat la nació eslovena, que és la seva sortida natural a l'Adriàtic. Cal remarcar que la independència eslovena «només» va costar 10 dies de guerra i 75 morts per repel·lir l'exèrcit iugoslau i així arribar a la independència i en poc temps entrar en la UE a ple dret.

No ha tingut la mateixa sort Croàcia perquè, si bé fa 10 anys que és nació independent i té les dimensions geogràfiques i sociopolítiques necessàries i apropiades per esdevenir una nació pròspera, encara arrossega rèmores de la conflagració, cosa que fa que la UE sigui reticent a l'admissió com a membre de ple dret i dóna llargues a l'entrada.

Viatjant per la Dalmàcia croata es veuen molts cartells reclamant el retorn d'Ante Gotovina, atzarós guerrer i heroi nacional croat, avui empresonat a Holanda com a criminal de guerra. Se li va encomanar per part del que seria posteriorment president de la república, Tudjman, una operació blitzkrieg, amb 150.000 homes del nou exèrcit croat proveït pels EUA i Alemanya de material blindat i aeronàutic que va expulsar l'exèrcit serbi. Però a la monstruosa agressió sèrbia a Vukovar, defensada heroicament pels croats, va seguir lamentablement un comportament semblant dels mateixos croats a Bòsnia, on es van «cobrir de glòria» transformant-se de víctimes en agressors, que els ha fet molt de mal internacionalment. Diuen que Milosevic no va ser precisament Gorbatxov amb la glasnost i la perestroika –com Putin tampoc no ho és–, fet que explicaria la pacífica transició dels països sota l'imperi soviètic cap a la independència i el tràgic camí dels «eslaus del Sud» cap a les seves respectives sobiranies.

Que en prenguin nota els dirigents i la població de l'aparent «oasi català», perquè tard o d'hora haurà d'assumir la recuperació de la sobirania davant de la descarada i permanent agressió del centralisme i espero que sigui amb glasnost i perestroika, i no a l'estil serbi. Però, malauradament, em temo que la confrontació serà inevitable.

Miquel Esteba
Economista

És l'hora de la independència [d'Escòcia]

Article publicat al Diari Avui el 15/octubre/2006
http://www.avui.cat/avui/diari/06/oct/15/270909.htm

"És l'hora de la independència"

OPTIMISME · El Partit Nacional Escocès tanca el seu congrés anual confiant que els comicis del maig el portaran al govern regional

SONDEJOS · Les enquestes auguren bons resultats per als nacionalistes

Conxa Rodríguez

"Estem en el bon camí per canviar Escòcia. Tenim al davant sis mesos per arribar a Holyrood [Parlament autònom]", va dir ahir Alex Salmond, líder del Partit Nacional Escocès (SNP), durant el discurs de clausura del congrés anual d'aquesta formació independentista a Perth (Escòcia), en què van participar un miler de delegats.

La confiança de Salmond de guanyar les eleccions escoceses de maig del 2007 està ben fonamentada. En els dos anys que fa que lidera l'SNP, Salmond ha obtingut importants victòries tant en eleccions parcials com municipals. Les enquestes d'intenció de vot els auguren bons resultats davant la caiguda o el manteniment dels partits unionistes, defensors de la permanència a la Gran Bretanya.

Els nacionalistes escocesos són obertament independentistes i ara són el principal partit de l'oposició al Parlament d'Edimburg. En aquesta campanya, el seu principal rival és el Partit Laborista, que els treu un mínim avantatge en les enquestes. Però el desgast del primer ministre britànic, Tony Blair, i el seu govern, al poder des del 1997, juguen ara a favor de l'SNP.

Probable executiu de coalició

En la seva intervenció ahir a Perth Salmond va fer una crida als delegats perquè es preparin per governar. Fer-ho en solitari els resultarà difícil, però no en coalició. De fet, ara ja hi ha un govern de coalició lib-lab (laborista i liberaldemocràtic) a Edimburg. Dels 129 diputats a l'actual Parlament escocès, 50 són laboristes, 25 de l'SNP, 17 conservadors, 17 liberaldemòcrates i 5 Verds, entre d'altres.

Salmond també va aprofitar el seu discurs per criticar l'eslògan de campanya que utilitza el Partit Laborista a Escòcia, "El millor país petit del món". "Escòcia és petita per als que pensen en petit. Per a nosaltres, és l'hora de pensar en gran, de pensar en la independència d'Escòcia" , va replicar el dirigent nacionalista.

Montenegro ingressa a l'ONU només 6 setmanes després del referèndum d'independència

El diumenge 21 de maig de 2006, la República de Montenegro (650.000 hab.) va votar majoritàriament SÍ al seu referèndum d'independència respecte a la federació amb Sèrbia. Només 2 setmanes després, el dia 3 de juny, la mateixa Sèrbia ja va reconèixer formalment la independència de Montenegro.

I escassament 4 setmanes després, la República de Montenegro va ingressar ahir a l'ONU com al seu 192è membre de ple dret, després que la UE, els EUA i Rússia ja havien reconegut formalment el nou Estat balcànic, i que països com Eslovènia fins i tot ja hi haguessin enviat ambaixadors. Per tant, tot el procés s'ha fet amb total normalitat i en només 6 setmanes.

El president de Montenegro, Filip Vujanovic, el ministre d'Afers Exteriors, Miodrag Vlahovic, i el representant davant de l'ONU, Nebojsa Kaludjerovic, van prendre possessió dels seus nous seients, al costat de la delegació de Mongòlia, com els correspon per ordre alfabètic. L'esdeveniment va concloure amb la cerimònia d'alçament de la seva bandera, amb l'àliga daurada de dos caps amb fons vermell. La seva entrada a l'ONU significa que el món reconeix Montenegro com a nació independent.

El president de l'Assemblea General, Jan Eliasson, va dir davant del seu secretari general, Kofi Annan, que era "un gran honor i un plaer, en aquesta històrica ocasió, donar la benvinguda a la República de Montenegro com a nou membre de les Nacions Unides", i va lloar "l'exercici democràtic que li ha permès fer la transició a país sobirà i independent" i va afirmar que "Montenegro ha donat un important exemple".

Malgrat les maniobres intimidatòries de Belgrad, tot sembla indicar que Kosovo serà el 193è membre a ingressar-hi ben aviat, al 2007. L'exquisida normalitat del procés a Montenegro i l'acollida de tota la comunitat internacional evidencia que és exclusivament una decisió dels catalans que siguem el 194è Estat a esdevenir membre de ple dret de l'ONU i que, per tant, la nostra bandera amb quatre barres vermelles sobre fons d'or també hi sigui alçada, i la nostra delegació prengui possessió dels seus seients ben a prop de la del Canadà.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Els tres portaavions de la Sisena Flota dels EUA

Article publicat el 9/juny/2006

De cap manera deixarem sol el País Valencià!

Hem de comptar amb tots els independentistes dels Països Catalans, a més els necessitem com l’aire que respirem. Ells són els qui aguanten la Nació nostra -de tots els catalans-. Caiem sovint en l’error de pensar que podem partir dels partits polítics catalans del Principat. Ni CiU ni ERC -de moment- són i actuen com a independentistes i per la marxa que porten no crec que hi actuïn mai, per tant hem de superar els límits i particions que ens imposen i que ens imposa l’Estat Espanyol i les seves lleis nacionalment i políticament opressores. Mai hem d’oblidar que som una sola Nació i que Valencians, Nordcatalans, Illencs i Franjatins lluiten al pitjor front, el front més cruent, el front de les fronteres. Volem la Catalunya Lliure i Plena. Mai podem abandonar el País Valencià!

Tots els vots per tombar aquest estatut els hem de considerar el Preàmbul de la Independència que dibuixa aquest mapa publicat pel diari anglès "The Times" el 2/juny/2006. És com si ens enviessin bengales per a il·luminar-nos el camí que hem de seguir. Des de fora de Catalunya, lluny de l’Europa que ens atenalla dominada per França amb el seguidisme d’Alemanya, Itàlia i de l’aprofitada Espanya, ben lluny de tota aquesta mediocritat política que ens envolta, els estaments polítics rigorosos i seriosos veuen les coses d’una manera molt diferent.


De lluny van veure el que aprovava el Parlament Català el 30 de setembre de 2005. Van ensumar els moviments dels Socialistes Espanyols i dels seus germans els Fatxes Espanyols, exèrcit inclòs. Després van començar a observar les descarades retallades aplicades, poc després van veure la manifestació del dia 18 de febrer de 2006 i van escoltar el “Som una Nació!” -per a ells, els de més enllà de l’Atlàntic, la paraula Nació té un significat honorable, seriós, precís i clar, un significat ple de Drets Polítics en majúscula. I com que cerquen a Europa aliances i complicitats d’interessos polítics, econòmics i encara que ens sembli incomprensible i a molts els incomodi, sobretot el que cerquen els països anglosaxons és complicitats en valors humans i polítics. Tant, que si Catalunya assolís la maduresa de tenir estat propi, el món a no tardar s’enriquiria en democràcia i respecte, i ells, els nordamericans i els anglesos això ho saben. Per això ens fan arribar, cada vegada amb més freqüència, aquests senyals de fum.

Com a colofó d’aquest raonament diré que ni nosaltres podem abandonar el País Valencià, ni les Illes, ni la Franja, ni la Catalunya Nord, ni tampoc ells hauran d’abandonar els catalans del Principat. Dit això, caldrà també començar, quan sigui el moment, a moure els fils de les relacions internacionals per a dir als EUA que algun dia hauran de fer venir tres portaavions de la seva flota ben equipats i acompanyats -l’un per a Barcelona, l’altre per a València i el tercer per a Mallorca- que es puguin veure des de l’horitzó perquè a cap espanyol amb el cap calent, sigui de dretes o d’esquerres, pugui fer cap tonteria. El dia que això s’esdevingui Europa estarà apunt de fer un gran pas endavant, un pas cap a la pròpia maduració, un pas cap a la llibertat i un pas cap al respecte als pobles que la formem.

Salvador Molins i Escudé, 53 anys
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
Berga (Berguedà)

The death of Yugoslavia (La mort de Iugoslàvia)

Article publicat al The Wall Street Journal el 23/maig/2006
http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/articles/I20060523_TheWallStreetJournal_TheDeathofYugoslavia.pdf

La gent de Montenegro (620.000 habitants) va escollir el diumenge 21 de maig trencar els seus lligams amb Sèrbia –tot el que quedava de Iugoslàvia– i donar neixement al 24è i 25è nous estats europeus des de la Guerra Freda. Mentre les decisions siguin preses lliurement, de forma pacífica i d'acord amb les normes constitucionals, val a dir que quants més serem més riurem.

La festa del trencament continuarà a Kosovo (amb una població de 2 milions de persones ) que també vol partir peres amb Sèrbia. Un cop això s’hagi esdevingut, també els serbis podran finalment celebrar la seva independència de les il·lusions perdudes de grandesa de Tito. A d’altres llocs d’Europa, com ara Flandes i Valònia, podrien seguir l'exemple desfent Bèlgica, i Catalunya i el País Basc es podrien separar d’Espanya. Comparades amb les velles però pròsperes ciutats-estat d' Europa com ara Liechtenstein, Mónaco, San Marino o Andorra –les poblacions de les quals oscil·len entre 28.000 i 67.000 persones-, aquestes possibles noves arribades són veritables gegants.

El terme Balcanització no es mereix el seu mal nom. Al llarg de la historia, els petits estats europeus han tendit a ser cada cop menys bel·licosos (els insults no duen implícites lluites), més democràtics (els governs ja no poden ser més propers a la gent ) i, amb molts menys recursos per a malgastar, econòmicament més segurs. Per a prosperar, els estat diminuts necessiten obrir les seves fronteres al comerç –fet possible avui en dia gràcies a la Unió Europea– i a la pau, que ara arriba per gentilesa d'una OTAN dirigida pels EUA.

Els líders de Montenegro parlen solemnement d'aprofitar tots els avantatges d'aquest entorn ideal per als petits estats. El pla és unir-se a la Unió Europea el més aviat possible i atreure inversors a través de polítiques inspirades en les d'Estònia. Ara fa set anys, quan Slobodan Milosevic va governar malament el que va quedar de Iugoslàvia, els líders de Montenegro van abandonar el dinar serbi i van adoptar de forma unilateral un sistema de moneda a l'estil de com ho va fer Estònia, utilitzant primer el marc alemany i ara l’euro.

Si l’experiment de Montenegro en la seva independència funciona vindrà determinat per l'èxit de la seva forma de govern econòmica i política, i no pas per alguna imprecisa noció de Montenegrisme fundat durant la breu monarquia que regnà al país (1878-1918) o per la seva heroica resistència al domini otomà. El nou país podria treure's de sobre de forma molt profitosa la seva reputació com a refugi de contrabandistes de tabac i lloc on mafiosos de la regió fan les seves vacances a la seva idíl·lica costa.

L'aparició com a bolets de nous estats a Europa ha tendit, especialment després de les guerres de principis dels 90, a coincidir amb la proliferació de la llibertat al continent. I és possible que continuï.

The Wall Street Journal

Militars troglodites a Espanya

El 14/gener/2006 Catalunya Acció va publicar l'article "Espanya i els seus troglodites" escrit per en Josep Castany, Director General de Catalunya Acció, sobre les declaracions que va fer el general Mena, i el dia 24/gener/2006 The New York Times va publicar l'article titulat "Army troglodytes in Spain" ("Militars troglodites a Espanya") analitzant aquestes mateixes declaracions.

Segur que es tracta d'una simple casualitat però l'important és la coincidència en la valoració del fet i la pròpia valoració que en fa el diari. Les aliances de valors creen relacions molt més sòlides i duradores que les basades estrictament en els interessos econòmics, i convé que els catalans ho tinguem molt present per a l'èxit del nostre procés d'independència.

A continuació teniu la traducció de l'article "Army troglodytes in Spain" publicat a The New York Times el 24/gener/2006:

Un principi fonamental de la democràcia és que els militars no desafiïn publicament la legitimitat dels governs elegits ni parlin de marxar amb els seus soldats cap a la capital per a modificar decisions del Parlament. Però això és el que ha passat dues vegades aquest mes a Espanya, un país al que la seva història del segle XX l'obliga a prendre's aquestes amenaces molt seriosament, fins i tot quan les oportunitats de que els insubordinats passin de les paraules als fets sembli improbable.

La resposta del govern de centre-esquerra del primer ministre José Luis Rodríguez Zapatero ha estat apropiadament ferma, incloent l'acomiadament i arrest d'un dels inculpats, un alt cap del exèrcit. Lamentablement, el Partit Popular, de centre-dreta i principal grup de l'oposició, sembla més interessat en trobar excuses pels militars que en defensar l'ordre democrátic del que ell mateix n'és una part vital.

El pas ràpid i suau a la democràcia moderna després de la mort de Francisco Franco l'any 1975 fa fàcil oblidar els horrors de la guerra civil i de la brutal dictadura que la va seguir. Aquells malsons van començar quan uns militars de dreta es van rebel.lar contra un govern d'esquerres elegit al què consideraven il.legítim i massa tou amb els separatistes.

La societat espanyola, els polítics espanyols, i la major part dels militars espanyols han fet un llarg camí desde alesores, han moderat les seves opinions i aprofondit el seu compromís amd el "toma i daca" democràtic. Però pel Partit Popular ha estat difþicil recuperar-se de la seva desfeta electoral de fa dos anys, dies després de les explosions als trens de Madrid. Mai no ha acceptat de veritat la legitimitat democràtica d'aquell vot. Ja es hora que el Partit Popular faci una passa al front. La democràcia espanyola necessita i mereix un bipartidisme fort.

The New York Times

L'Estatut i The Wall Street Journal

Article publicat al diari Avui el 12/desembre/2005

http://www.avui.cat/avui/diari/05/des/06/112147.htm

L'actual projecte d'Estatut ha provocat sarcasmes a la premsa francesa. En canvi, el diari nord-americà The Wall Street Journal hi ha dedicat un editorial ben diferent.

Amb el títol "Ansietat de la separació", es declarava d'entrada a favor de la independència de Bòsnia i de Kosovo. A continuació deia: "L'expedient més recent per a una separació és el dels catalans, que a inicis del mes de novembre van presentar un nou Estatut al Parlament de Madrid establint Catalunya com una «nació» dins Espanya. El País Basc l'any passat va intentar reclamar de fet la independència. Ambdues regions tenen el dret (are entitled) d'intentar-ho. Les fronteres no són necessàriament eternes. L'aparició com bolets de nous Estats els darrers anys reflecteix parcialment el fet que, a la pràctica, construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes".

"Només -deia també- per un consens nacional es pot canviar pacíficament i legítimament quelcom tan compromès com una Constitució. Els bascos o els catalans, o els corsos francesos o els republicans irlandesos, no han demostrat a l'Estat nació més ampli (on són) que la separació representa el millor interès per a tots".

"La resta d'Espanya -afirmava- pot finalment decidir que els nacionalistes catalans són pesats (tiresome) i (en conseqüència) ser feliços d'alliberar-se d'ells. Però fins i tot en aquestes mateixes regions el suport a la independència pot ser enganyós".

L'editorial mereixeria una reproducció més estesa i moltes consideracions complementàries.

Alfons Quintà
Advocat i periodista

Catalonia's moment (El moment de Catalunya)

Article publicat al The International Herald Tribune el 21/juny/2006
http://www.iht.com/articles/2006/06/21/opinion/edspain.php

En destaquem els següents paràgrafs i la seva traducció:

Arguments over local autonomy have vexed Spain at least since the days of King Ferdinand and Queen Isabella, as overambitious central governments have repeatedly tried to force the country's highly distinctive regions into a uniform legal, linguistic and fiscal mold.

Els debats sobre l'autonomia local han irritat Espanya almenys des dels dies del rei Ferran i la reina Isabel, en que uns governs centrals excessivament ambiciosos han intentat imposar repetidament a les regions del país, molt diferenciades entre elles, un motlle uniforme des del punt de vista legal, lingüístic i fiscal.

One rule that seems fairly universal is that wherever regional sentiments are suppressed or squelched, they will spread and strengthen. In Catalonia, they survived 40 years of Franco's repression, including the banning of the Catalan language and culture, the burning of books and the arrest of anyone who dared speak of independence.

Una regla que sembla bastant universal és que allà on els sentiments regionals es suprimeixen o són esclafats, al capdavall s'escampen i es reforcen. A Catalunya han sobreviscut als 40 anys de la repressió de Franco, incloent-hi la prohibició de la llengua i cultura catalanes, la crema de llibres i l'arrest de qualsevol que s'atrevís a parlar d'independència.

The International Herald Tribune

Barcelona breaks away from Spain (Barcelona es separa d'Espanya)

Article publicat al Times Online el 19/juny/2006
http://www.timesonline.co.uk/article/0,,13509-2231958,00.html

En destaquem els següents paràgrafs i la seva traducció:

The decision by Catalans to opt for more autonomy could put serious strains on Spanish unity.

La decisió dels catalans d'optar per una major autonomia podria introduir tensions importants a la unitat d'Espanya.

The Catalan deal has caused a huge backlash outside the region, with most Spaniards opposed to giving giving the region more powers. It provoked a boycott of cava, the sparkling wine made in Catalonia. The head of the Spanish Army was sacked after threatening a coup if Catalonia threatened the existing Spanish Constitution.

El pacte català ha causat una reacció descomunal fora de la regió amb la majoria d'espanyols oposant-se a donar més poders a la regió i va provocar el boicot al cava, el vi escumós que es produeix a Catalunya. El cap de l'exèrcit espanyol va ser destituït després d'amenaçar amb un cop d'estat si Catalunya amenaçava la vigent constitució española.

Times Online

Catalonians come out for greater autonomy (Els catalans s'expressen a favor d'una major autonomia)

Article publicat al The International Herald Tribune el 18/juny/2006
http://www.iht.com/articles/2006/06/18/news/spain.php

En destaquem els següents paràgrafs i la seva traducció:

Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero of the center-left Socialist Party has argued that granting Catalonia more autonomy is the only effective way to keep the restive region content within Spanish borders.

El primer ministre José Luis Rodríguez Zapatero del Partit Socialista de centreesquerra, ha argumentat que la concessió d'una major autonomia a Catalunya és l'única via efectiva per a mantenir la inquieta regió satisfeta dins de les fronteres espanyoles.

Catalonia, a prosperous region of seven million inhabitants whose capital is Barcelona, has had a potent separatist movement for more than a hundred years. Most of the region's most popular politicians advocate either separating from Spain or eliminating the region's subordinate status to the central government in Madrid.

Catalunya, una pròspera regió de 7 milions d'habitants de la qual Barcelona n'és la capital, ha tingut durant més de cent anys un potent moviment separatista. La majoria dels polítics més populars de la regió són partidaris de la separació d'Espanya o d'acabar amb l'estatus de subordinació de la regió al govern central de Madrid.

The International Herald Tribune

Montenegro breaks free (Montenegro s'allibera)

Article publicat al The International Herald Tribune el 23/maig/2006
http://www.iht.com/articles/2006/05/23/opinion/edmont.php

En destaquem el següent paràgraf i la seva traducció:

Yet here we are literally celebrating Balkanization, a term that has always carried the connotation of insurmountable tribal and geographic feuds, and preparing for its controversial finale, an independent Kosovo. That will make for seven independent countries carved out of Yugoslavia. Further afield, the breakup of the Soviet Union has yielded 15 new countries, and even in places that have no deficit of prosperity or democracy, like Catalonia, the Basque country or Scotland, sovereign yearnings run strong. The more the world is globalized, it seems, the more people treasure their traditions, languages and differences. Go figure.

Aquí encara estem literalment celebrant la Balcanització, un terme que sempre ha portat associat connotacions d'insuperables disputes geogràfiques i tribals i que s'està preparant per al seu controvertit final, un Kosovo independent. Això farà que hi hagi ara set països on abans només hi havia una Iugoslàvia. Molt més lluny encara, el trencament de la Unió Soviètica ha donat pas a 15 nous estats, i fins i tot en llocs on no existeix cap mena de dèficit democràtic o de prosperitat, com ara Catalunya, el País Basc o Escòcia, els seus anhels de sobirania avancen amb força. Quant més globalitzat es torna el món, sembla que més gent vulgui protegir les seves tradicions, llengües i diferències. Ho podeu imaginar?

The International Herald Tribune

Montenegro ha triat la llibertat

Deixant amb un pam de nas l'anacrònic i esperpèntic Javier Solana, segons les dades que la Comissió Electoral de Montenegro ha donat a conèixer avui al matí, el poble de Montenegro ha dit SÍ a la independència, i ha superat fins i tot l'estúpid i temerari límit del 55% que la UE havia imposat per a reconèixer la seva independència. En 6 mesos l'independentisme ha crescut a Montenegro del 41% de les primeres enquestes, fins al 55,4% d'ahir a la anit al referèndum.

Temps hi haurà per a analitzar les conseqüènces de tot plegat, temps hi haurà de veure quines seran les reaccions que hi haurà a dins de la UE sobre aquest afer, però de moment em quedo amb la immensa il·lusió pel futur que il·lumina la cara d'aquesta noia montenegrina, partidària de la independència, que ahir al vespre sortia al carrer en conèixer-se els primers sondejos. La il·lusió és el motor de l'ànima.

Potser no calia dir-ho per massa evident, però no conec ningú que faci aquesta cara quan li parlen de l'Estatut aquest que votarem nosaltres d'aquí a 4 setmanetes. Només una victòria inesperada del NO, promoguda per l'independentisme català en bloc, podria generar la mateixa il·lusió en el futur, perquè per primera vegada en molt de temps els catalans ens hauríem plantat, i iniciaríem el nostre camí cap a la llibertat. I tot el planeta ho sabria.

Enhorabona, Montenegro!!

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Catalunya Acció comença el seu desembarcament a Europa (català/anglès)

Comunicat emès el 1/abril/2006

Catalunya Acció comença el seu desembarcament a Europa

La direcció de Catalunya Acció ha mantingut durant els darrers dies diversos contactes a Brussel·les amb funcionaris i diputats del Parlament Europeu, de diversos Estats, per tal d'informar-los personalment del projecte per a la construcció d'un Estat català en aproximadament una dècada. La rebuda ha estat molt positiva en tots els casos.

En paral·lel amb aquests contactes, el passat dissabte 25 de març el President Executiu de Catalunya Acció, el Sr. Santiago Espot, va exposar les línies directrius de "El Pla Independència 2014" en una conferència pública al Centre Català de Lausanne (Suïssa). Va ser un acte molt emotiu, sobretot per a aquells catalans que, per diverses raons, en algun moment van haver de marxar del nostre país però el segueixen volent lliure. La conferència va renovar totalment les energies i la il·lusió dels assistents i la seva determinació per a col·laborar activament amb Catalunya Acció. Aquest primer acte públic fora de les nostres fronteres anirà seguit de conferències similars, promogudes per altres casals catalans a l'exterior que actualment ja s'estan mostrant interessats a col·laborar activament amb Catalunya Acció, i que seran un factor important per a la internacionalització del conflicte que els catalans tenim amb Espanya i França des de fa molts anys.

Per a més informació:
http://www.catalunyaaccio.org


Catalonia Action begins its disembark in Europe

A few days ago the Catalonia Action management did several contacts with some deputies and officials at the European Parliament coming from different states, in order to personally inform them about the project to build an independent Catalan state in about a decade. In all cases the acceptance was very positive.

In parallel with these contacts, on Saturday March 25th, the Executive President of Catalonia Action, Mr. Santiago Espot, presented the strategic guidelines of “The 2014 Independence Plan" on a public conference at the Catalan Center of Lausanne (Switzerland). The event was very emotive, specially for those Catalans who for several reasons had to leave our country but they keep wanting to see it free. This conference managed to renew completely the audience's will and energies and their determination to collaborate actively with Catalonia Action. This first public event outside our homeland will be followed by a series of similar conferences, promoted by other Catalan Centers around the world, which are already showing a strong interest to collaborate actively with Catalonia Action, and which will be an important factor to internationalize the conflict that Catalans have with Spain and France since many years ago.

To learn more about Catalonia Action:
http://www.catalunyaaccio.org/

La UE col·loca una bomba de rellotgeria a Montenegro

Ja el tenim aquí. El referèndum d'independència de Montenegro es farà, si no passa res estrany, el 21 de maig de 2006.

Les darreres enquestes indiquen que, dels enquestats, el 41,4% dóna suport a la independència, el 32,3% la rebutja, el 14,9% encara no ho sap i l'11,4% diu que no votarà. Fent uns senzills càlculs, per tant, si descomptem els que no votaran, i estimem que la meitat dels indecisos votarà a favor i l'altra meitat en contra, tenim que el 55,14% dels montenegrins podria votar a favor, i el 44,86% en contra.

Això fins i tot satisfaria l'absurd i antidemocràtic criteri que la UE ha imposat a Montenegro, d'haver de superar el 55% en lloc del 50% com és el normal i el que s'espera en democràcia, amb un xantatge maquinat per Solana per tal de frenar l'aparició mitjançant un referèndum d'un nou Estat a Europa, la qual cosa enviaria un clar missatge, principalment a kosovars, catalans, bascos, flamencs i escocesos. A hores d'ara sembla, per tant, que els montenegrins salvaran l'obstacle.

Però avui m'he fet una pregunta: què passarà a Montenegro si el 54,9% dels montenegrins vota a favor i el 45,1% hi vota en contra? Em temo que Montenegro es trobaria en un atzucac de difícil resolució. Amb un govern que desitja la independència, amb un poble que vota majoritàriament a favor de la independència, però la UE no li deixa exercir-la. Fantàstic! És aquesta l'actitud responsable que s'espera dels diplomàtics de la UE? I aquests van donant lliçons d'afavorir l'estabilitat de la regió dels Balcans, posant veritables bombes polítiques de rellotgeria?

De tota manera, si una cosa està clara, malgrat els entrebancs de Solana, és que el missatge és molt més profund, i lliga amb el que arriba del Quebec. En el món occidental, una comunitat política (una nació) que vol independitzar-se, fa un referèndum i ja està.

I els nostres polítics, davant de les darreres enquestes sobre el tema a Catalunya, callen com putes i mira a una altra banda. Val més que comencin a pensar en termes de contra-rellotge. El temps se'ls acaba. Si ells no fan el pas, hauran de deixar pas.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

El món ens observa...passem a l'acció?

El món ens observa, per a bé o per a mal. Qui encara pensi avui dia allò, tan delatador d'una baixa autoestima com a poble, de "ningú no ens estima" o " ningú no ens observa" al món, és que no sap o no vol saber de què va la pel·lícula, en aquest món.

La conjuntura política i econòmica internacional ens pot ser favorable, però cal que ens moguem, és clar, ningú no farà l'esforç per nosaltres. El que està clar és que si seguim quiets com fins ara, ens serà desfavorable. L'enemic ens està avançant, i com deia Hèctor López Bofill al diari Avui fa uns dies a l'article "Què passa a Alemanya?", sembla que ja ha allargat els tentacles fins a una Alemanya que fa poc va ser dels primers a reconèixer Eslovènia i Croàcia.

Però tal com deia Alfons Quintà, també a l'Avui, fa pocs mesos, a l'article "L'Estatut i The Wall Street Journal", la premsa anglosaxona ens està dedicant una atenció molt especial. Caldria fer un inventari complet, en un altre moment, de tot el que han dit en les darreres setmanes el Wall Street Journal, el The New York Times, el Los Angeles Times, el Financial Times, etc. però així de memòria puc enumerar que els senyals inequívocs que han arribat darrerament, mostrant-se a favor de les nostres "reivindicacions fiscals" (recordem com va començar la revolució nordamericana!), mostrant l'expectació perquè "Espanya es trenqui en un munt de microestats", dient que "tenim el dret d'intentar la independència", que "construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes", que "a l'exèrcit espanyol hi ha troglodites", comentant les sortides de to contínues de Bono per l'afer veneçolà, fent-se ressò de la manifestació del 18F, i ja no cal dir que mostrant-se obertament a favor de la independència de Kosovo i Montenegro en contra dels patètics intents unionistes de Solana, que actua més en clau espanyola que no pas en clau pacificadora als Balcans. Són massa insinuacions per a ser casualitat. Jo ja fa temps que no crec en les casualitats.

Podem ser una peça fonamental en el tauler d'escacs internacional, només cal que a més d'insinuar-nos-ho ells, ens ho creguem nosaltres mateixos i tirem pel dret.


Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció