29 de juny 2006

Montenegro ingressa a l'ONU només 6 setmanes després del referèndum d'independència

El diumenge 21 de maig de 2006, la República de Montenegro (650.000 hab.) va votar majoritàriament SÍ al seu referèndum d'independència respecte a la federació amb Sèrbia. Només 2 setmanes després, el dia 3 de juny, la mateixa Sèrbia ja va reconèixer formalment la independència de Montenegro.

I escassament 4 setmanes després, la República de Montenegro va ingressar ahir a l'ONU com al seu 192è membre de ple dret, després que la UE, els EUA i Rússia ja havien reconegut formalment el nou Estat balcànic, i que països com Eslovènia fins i tot ja hi haguessin enviat ambaixadors. Per tant, tot el procés s'ha fet amb total normalitat i en només 6 setmanes.

El president de Montenegro, Filip Vujanovic, el ministre d'Afers Exteriors, Miodrag Vlahovic, i el representant davant de l'ONU, Nebojsa Kaludjerovic, van prendre possessió dels seus nous seients, al costat de la delegació de Mongòlia, com els correspon per ordre alfabètic. L'esdeveniment va concloure amb la cerimònia d'alçament de la seva bandera, amb l'àliga daurada de dos caps amb fons vermell. La seva entrada a l'ONU significa que el món reconeix Montenegro com a nació independent.

El president de l'Assemblea General, Jan Eliasson, va dir davant del seu secretari general, Kofi Annan, que era "un gran honor i un plaer, en aquesta històrica ocasió, donar la benvinguda a la República de Montenegro com a nou membre de les Nacions Unides", i va lloar "l'exercici democràtic que li ha permès fer la transició a país sobirà i independent" i va afirmar que "Montenegro ha donat un important exemple".

Malgrat les maniobres intimidatòries de Belgrad, tot sembla indicar que Kosovo serà el 193è membre a ingressar-hi ben aviat, al 2007. L'exquisida normalitat del procés a Montenegro i l'acollida de tota la comunitat internacional evidencia que és exclusivament una decisió dels catalans que siguem el 194è Estat a esdevenir membre de ple dret de l'ONU i que, per tant, la nostra bandera amb quatre barres vermelles sobre fons d'or també hi sigui alçada, i la nostra delegació prengui possessió dels seus seients ben a prop de la del Canadà.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
26 de juny 2006

Els tres portaavions de la Sisena Flota dels EUA

Article publicat el 9/juny/2006

De cap manera deixarem sol el País Valencià!

Hem de comptar amb tots els independentistes dels Països Catalans, a més els necessitem com l’aire que respirem. Ells són els qui aguanten la Nació nostra -de tots els catalans-. Caiem sovint en l’error de pensar que podem partir dels partits polítics catalans del Principat. Ni CiU ni ERC -de moment- són i actuen com a independentistes i per la marxa que porten no crec que hi actuïn mai, per tant hem de superar els límits i particions que ens imposen i que ens imposa l’Estat Espanyol i les seves lleis nacionalment i políticament opressores. Mai hem d’oblidar que som una sola Nació i que Valencians, Nordcatalans, Illencs i Franjatins lluiten al pitjor front, el front més cruent, el front de les fronteres. Volem la Catalunya Lliure i Plena. Mai podem abandonar el País Valencià!

Tots els vots per tombar aquest estatut els hem de considerar el Preàmbul de la Independència que dibuixa aquest mapa publicat pel diari anglès "The Times" el 2/juny/2006. És com si ens enviessin bengales per a il·luminar-nos el camí que hem de seguir. Des de fora de Catalunya, lluny de l’Europa que ens atenalla dominada per França amb el seguidisme d’Alemanya, Itàlia i de l’aprofitada Espanya, ben lluny de tota aquesta mediocritat política que ens envolta, els estaments polítics rigorosos i seriosos veuen les coses d’una manera molt diferent.


De lluny van veure el que aprovava el Parlament Català el 30 de setembre de 2005. Van ensumar els moviments dels Socialistes Espanyols i dels seus germans els Fatxes Espanyols, exèrcit inclòs. Després van començar a observar les descarades retallades aplicades, poc després van veure la manifestació del dia 18 de febrer de 2006 i van escoltar el “Som una Nació!” -per a ells, els de més enllà de l’Atlàntic, la paraula Nació té un significat honorable, seriós, precís i clar, un significat ple de Drets Polítics en majúscula. I com que cerquen a Europa aliances i complicitats d’interessos polítics, econòmics i encara que ens sembli incomprensible i a molts els incomodi, sobretot el que cerquen els països anglosaxons és complicitats en valors humans i polítics. Tant, que si Catalunya assolís la maduresa de tenir estat propi, el món a no tardar s’enriquiria en democràcia i respecte, i ells, els nordamericans i els anglesos això ho saben. Per això ens fan arribar, cada vegada amb més freqüència, aquests senyals de fum.

Com a colofó d’aquest raonament diré que ni nosaltres podem abandonar el País Valencià, ni les Illes, ni la Franja, ni la Catalunya Nord, ni tampoc ells hauran d’abandonar els catalans del Principat. Dit això, caldrà també començar, quan sigui el moment, a moure els fils de les relacions internacionals per a dir als EUA que algun dia hauran de fer venir tres portaavions de la seva flota ben equipats i acompanyats -l’un per a Barcelona, l’altre per a València i el tercer per a Mallorca- que es puguin veure des de l’horitzó perquè a cap espanyol amb el cap calent, sigui de dretes o d’esquerres, pugui fer cap tonteria. El dia que això s’esdevingui Europa estarà apunt de fer un gran pas endavant, un pas cap a la pròpia maduració, un pas cap a la llibertat i un pas cap al respecte als pobles que la formem.

Salvador Molins i Escudé, 53 anys
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
Berga (Berguedà)

The death of Yugoslavia (La mort de Iugoslàvia)

Article publicat al The Wall Street Journal el 23/maig/2006
http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/articles/I20060523_TheWallStreetJournal_TheDeathofYugoslavia.pdf

La gent de Montenegro (620.000 habitants) va escollir el diumenge 21 de maig trencar els seus lligams amb Sèrbia –tot el que quedava de Iugoslàvia– i donar neixement al 24è i 25è nous estats europeus des de la Guerra Freda. Mentre les decisions siguin preses lliurement, de forma pacífica i d'acord amb les normes constitucionals, val a dir que quants més serem més riurem.

La festa del trencament continuarà a Kosovo (amb una població de 2 milions de persones ) que també vol partir peres amb Sèrbia. Un cop això s’hagi esdevingut, també els serbis podran finalment celebrar la seva independència de les il·lusions perdudes de grandesa de Tito. A d’altres llocs d’Europa, com ara Flandes i Valònia, podrien seguir l'exemple desfent Bèlgica, i Catalunya i el País Basc es podrien separar d’Espanya. Comparades amb les velles però pròsperes ciutats-estat d' Europa com ara Liechtenstein, Mónaco, San Marino o Andorra –les poblacions de les quals oscil·len entre 28.000 i 67.000 persones-, aquestes possibles noves arribades són veritables gegants.

El terme Balcanització no es mereix el seu mal nom. Al llarg de la historia, els petits estats europeus han tendit a ser cada cop menys bel·licosos (els insults no duen implícites lluites), més democràtics (els governs ja no poden ser més propers a la gent ) i, amb molts menys recursos per a malgastar, econòmicament més segurs. Per a prosperar, els estat diminuts necessiten obrir les seves fronteres al comerç –fet possible avui en dia gràcies a la Unió Europea– i a la pau, que ara arriba per gentilesa d'una OTAN dirigida pels EUA.

Els líders de Montenegro parlen solemnement d'aprofitar tots els avantatges d'aquest entorn ideal per als petits estats. El pla és unir-se a la Unió Europea el més aviat possible i atreure inversors a través de polítiques inspirades en les d'Estònia. Ara fa set anys, quan Slobodan Milosevic va governar malament el que va quedar de Iugoslàvia, els líders de Montenegro van abandonar el dinar serbi i van adoptar de forma unilateral un sistema de moneda a l'estil de com ho va fer Estònia, utilitzant primer el marc alemany i ara l’euro.

Si l’experiment de Montenegro en la seva independència funciona vindrà determinat per l'èxit de la seva forma de govern econòmica i política, i no pas per alguna imprecisa noció de Montenegrisme fundat durant la breu monarquia que regnà al país (1878-1918) o per la seva heroica resistència al domini otomà. El nou país podria treure's de sobre de forma molt profitosa la seva reputació com a refugi de contrabandistes de tabac i lloc on mafiosos de la regió fan les seves vacances a la seva idíl·lica costa.

L'aparició com a bolets de nous estats a Europa ha tendit, especialment després de les guerres de principis dels 90, a coincidir amb la proliferació de la llibertat al continent. I és possible que continuï.

The Wall Street Journal
24 de juny 2006

Militars troglodites a Espanya

El 14/gener/2006 Catalunya Acció va publicar l'article "Espanya i els seus troglodites" escrit per en Josep Castany, Director General de Catalunya Acció, sobre les declaracions que va fer el general Mena, i el dia 24/gener/2006 The New York Times va publicar l'article titulat "Army troglodytes in Spain" ("Militars troglodites a Espanya") analitzant aquestes mateixes declaracions.

Segur que es tracta d'una simple casualitat però l'important és la coincidència en la valoració del fet i la pròpia valoració que en fa el diari. Les aliances de valors creen relacions molt més sòlides i duradores que les basades estrictament en els interessos econòmics, i convé que els catalans ho tinguem molt present per a l'èxit del nostre procés d'independència.

A continuació teniu la traducció de l'article "Army troglodytes in Spain" publicat a The New York Times el 24/gener/2006:
Un principi fonamental de la democràcia és que els militars no desafiïn publicament la legitimitat dels governs elegits ni parlin de marxar amb els seus soldats cap a la capital per a modificar decisions del Parlament. Però això és el que ha passat dues vegades aquest mes a Espanya, un país al que la seva història del segle XX l'obliga a prendre's aquestes amenaces molt seriosament, fins i tot quan les oportunitats de que els insubordinats passin de les paraules als fets sembli improbable.

La resposta del govern de centre-esquerra del primer ministre José Luis Rodríguez Zapatero ha estat apropiadament ferma, incloent l'acomiadament i arrest d'un dels inculpats, un alt cap del exèrcit. Lamentablement, el Partit Popular, de centre-dreta i principal grup de l'oposició, sembla més interessat en trobar excuses pels militars que en defensar l'ordre democrátic del que ell mateix n'és una part vital.

El pas ràpid i suau a la democràcia moderna després de la mort de Francisco Franco l'any 1975 fa fàcil oblidar els horrors de la guerra civil i de la brutal dictadura que la va seguir. Aquells malsons van començar quan uns militars de dreta es van rebel.lar contra un govern d'esquerres elegit al què consideraven il.legítim i massa tou amb els separatistes.

La societat espanyola, els polítics espanyols, i la major part dels militars espanyols han fet un llarg camí desde alesores, han moderat les seves opinions i aprofondit el seu compromís amd el "toma i daca" democràtic. Però pel Partit Popular ha estat difþicil recuperar-se de la seva desfeta electoral de fa dos anys, dies després de les explosions als trens de Madrid. Mai no ha acceptat de veritat la legitimitat democràtica d'aquell vot. Ja es hora que el Partit Popular faci una passa al front. La democràcia espanyola necessita i mereix un bipartidisme fort.

The New York Times
22 de juny 2006

L'Estatut i The Wall Street Journal

Article publicat al diari Avui el 12/desembre/2005

http://www.avui.cat/avui/diari/05/des/06/112147.htm

L'actual projecte d'Estatut ha provocat sarcasmes a la premsa francesa. En canvi, el diari nord-americà The Wall Street Journal hi ha dedicat un editorial ben diferent.

Amb el títol "Ansietat de la separació", es declarava d'entrada a favor de la independència de Bòsnia i de Kosovo. A continuació deia: "L'expedient més recent per a una separació és el dels catalans, que a inicis del mes de novembre van presentar un nou Estatut al Parlament de Madrid establint Catalunya com una «nació» dins Espanya. El País Basc l'any passat va intentar reclamar de fet la independència. Ambdues regions tenen el dret (are entitled) d'intentar-ho. Les fronteres no són necessàriament eternes. L'aparició com bolets de nous Estats els darrers anys reflecteix parcialment el fet que, a la pràctica, construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes".

"Només -deia també- per un consens nacional es pot canviar pacíficament i legítimament quelcom tan compromès com una Constitució. Els bascos o els catalans, o els corsos francesos o els republicans irlandesos, no han demostrat a l'Estat nació més ampli (on són) que la separació representa el millor interès per a tots".

"La resta d'Espanya -afirmava- pot finalment decidir que els nacionalistes catalans són pesats (tiresome) i (en conseqüència) ser feliços d'alliberar-se d'ells. Però fins i tot en aquestes mateixes regions el suport a la independència pot ser enganyós".

L'editorial mereixeria una reproducció més estesa i moltes consideracions complementàries.

Alfons Quintà
Advocat i periodista
21 de juny 2006

Catalonia's moment (El moment de Catalunya)

Article publicat al The International Herald Tribune el 21/juny/2006
http://www.iht.com/articles/2006/06/21/opinion/edspain.php

En destaquem els següents paràgrafs i la seva traducció:

Arguments over local autonomy have vexed Spain at least since the days of King Ferdinand and Queen Isabella, as overambitious central governments have repeatedly tried to force the country's highly distinctive regions into a uniform legal, linguistic and fiscal mold.

Els debats sobre l'autonomia local han irritat Espanya almenys des dels dies del rei Ferran i la reina Isabel, en que uns governs centrals excessivament ambiciosos han intentat imposar repetidament a les regions del país, molt diferenciades entre elles, un motlle uniforme des del punt de vista legal, lingüístic i fiscal.

One rule that seems fairly universal is that wherever regional sentiments are suppressed or squelched, they will spread and strengthen. In Catalonia, they survived 40 years of Franco's repression, including the banning of the Catalan language and culture, the burning of books and the arrest of anyone who dared speak of independence.

Una regla que sembla bastant universal és que allà on els sentiments regionals es suprimeixen o són esclafats, al capdavall s'escampen i es reforcen. A Catalunya han sobreviscut als 40 anys de la repressió de Franco, incloent-hi la prohibició de la llengua i cultura catalanes, la crema de llibres i l'arrest de qualsevol que s'atrevís a parlar d'independència.

The International Herald Tribune
19 de juny 2006

Barcelona breaks away from Spain (Barcelona es separa d'Espanya)

Article publicat al Times Online el 19/juny/2006
http://www.timesonline.co.uk/article/0,,13509-2231958,00.html

En destaquem els següents paràgrafs i la seva traducció:

The decision by Catalans to opt for more autonomy could put serious strains on Spanish unity.

La decisió dels catalans d'optar per una major autonomia podria introduir tensions importants a la unitat d'Espanya.

The Catalan deal has caused a huge backlash outside the region, with most Spaniards opposed to giving giving the region more powers. It provoked a boycott of cava, the sparkling wine made in Catalonia. The head of the Spanish Army was sacked after threatening a coup if Catalonia threatened the existing Spanish Constitution.

El pacte català ha causat una reacció descomunal fora de la regió amb la majoria d'espanyols oposant-se a donar més poders a la regió i va provocar el boicot al cava, el vi escumós que es produeix a Catalunya. El cap de l'exèrcit espanyol va ser destituït després d'amenaçar amb un cop d'estat si Catalunya amenaçava la vigent constitució española.

Times Online
18 de juny 2006

Catalonians come out for greater autonomy (Els catalans s'expressen a favor d'una major autonomia)

Article publicat al The International Herald Tribune el 18/juny/2006
http://www.iht.com/articles/2006/06/18/news/spain.php

En destaquem els següents paràgrafs i la seva traducció:

Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero of the center-left Socialist Party has argued that granting Catalonia more autonomy is the only effective way to keep the restive region content within Spanish borders.

El primer ministre José Luis Rodríguez Zapatero del Partit Socialista de centreesquerra, ha argumentat que la concessió d'una major autonomia a Catalunya és l'única via efectiva per a mantenir la inquieta regió satisfeta dins de les fronteres espanyoles.

Catalonia, a prosperous region of seven million inhabitants whose capital is Barcelona, has had a potent separatist movement for more than a hundred years. Most of the region's most popular politicians advocate either separating from Spain or eliminating the region's subordinate status to the central government in Madrid.

Catalunya, una pròspera regió de 7 milions d'habitants de la qual Barcelona n'és la capital, ha tingut durant més de cent anys un potent moviment separatista. La majoria dels polítics més populars de la regió són partidaris de la separació d'Espanya o d'acabar amb l'estatus de subordinació de la regió al govern central de Madrid.

The International Herald Tribune

Llibre de presentació internacional

Etiquetes