Com era d’esperar, un cop el projecte d’independència de Catalunya s’ha desvetllat com a hegemònic a la nostra societat, Espanya està més espantada que mai. I per rebatre la munió d’arguments ferms en favor de la nostra llibertat, els espanyols recorren al fantasma de la por i l’amenaça, d’altra banda tan usuals en estats d’escassa tradició democràtica, fonamentats en supòsits tan vagues com il·lògics.

En aquest cas, em disposo a rebatre el tan repetit argument de la suposada expulsió de la UE, quan ens independitzem.

Hem de partir de la premissa que nosaltres ja som ciutadans d’Europa, i manifestament ho volem continuar sent. A més, Europa té la voluntat d’anar sumant estats, no de fer-se petita. En aquest sentit, doncs, no és tan clar que automàticament ens fessin fora, sinó que hi hauria molt a parlar i negociar.

Quan Catalunya es proclami independent, continuarà aplicant la normativa europea, continuarem gaudint de llibertat de trànsit de persones i mercaderies, perquè sinó, el corredor mediterrani quedaria col·lapsat, i això simplement no li convé a Europa, i ni tan sols a Espanya. És inimaginable que hi hagi una frontera a Vinaròs, Fraga i el Pertús contra l’únic territori capaç de dinamitzar l’àrea mediterrània occidental, l’EURAM. Per sort, Catalunya té una posició geogràfica estratègica i un teixit empresarial sòlid. El port de Barcelona ja és el més important del Sud de la UE pel que fa a l’arribada de contenidors, i més ho serà encara amb la nova terminal que s’inaugurarà la setmana vinent.

Així doncs, tenint en compte que Catalunya és l’única regió capaç de compensar la misèria actual de l’Europa mediterrània, com es podria permetre Europa el luxe de preescindir-ne? Si Europa vol recuperar els diners del dèficit espanyol, Catalunya en pot ser una garantia des del moment que el corredor mediterrani sigui gestionat des de Barcelona i una bona franja del territori de l’estat espanyol es reactivi. El Principat serà contribuent net als fons europeus. La UE està disposada a deixar-s’ho perdre? I si aquests fons, en part, van dirigits a projectes realment rendibles, fins i tot Espanya en pot sortir beneficiada. Amb els nostres diners actuals, Espanya ha endegat un munt de projectes inviables i desastrosos. Quan per ordre d’Europa hagi d’aplicar amb seny els diners del fons europeu, on hi haurà la nostra aportació, potser començarà a aixecar cap.

Per tot això, per pura lògica, el nostre nou estat no serà, pressumptament, expulsat de la UE. Catalunya vol ser-hi i hi té interessos. I a Europa no li interessa prescindir-ne, per tant, tot indica que no hi ha cap incompatibilitat, Hem demostrat ser un país seriós, democràtic i civilitzat. De la mateixa manera que si Espanya esdevingués federal, i Catalunya fos un dels estats federats, a ningú se li acudiria que podríem ser expulsats d’enlloc, amb la independència tampoc hi ha lloc per creure-ho, perquè d’alguna manera estarem federats als altrtes estats europeus, compartint un projecte i, sobretot, pagant unes despeses. Si ara Espanya esdevingués federal, hi hauria un canvi de Constitució. El mateix passarà amb Catalunya: hi haurà una nova Constitució.

En conclusió, contra la por i l’amenaça, apliquem la lògica. Europa aquests dies ha dit el que havia de dir. De moment, no atia el foc, i a priori prefereix manrtenir l’status quo, però quan vegi que la voluntat del poble català és irreversible i ferma, ens sabrà entendre. Només cal negociació i fermesa. No es tracta del que podem perdre els catalans, sinó del que Europa pot guanyar amb nosaltres, un mediterrani occidental potent.

Dídac Rubio Lencina
Membre de Catalunya Acció

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/456693-jim-mather-un-estat-catala-seria-una-economia-capdavantera.html

El que va ser ministre d'Empresa, Energia i Turisme a Escòcia (des del 2007 i fins fa tot just quatre mesos) del Partit Nacionalista Escocès (SNP) d'Alex Salmond pensa que els estats petits “són més competitius” que els grans

Mather reclama “una altra economia ètica” per evitar bombolles especulatives com la viscuda a l'Estat espanyol.

Vam convèncer els empresaris que no podíem continuar sent subsidiaris de Londres: ens aportava resultats mediocres.

Ser un país petit pot representar avantatges econòmics?
Del tot. Només cal que donem un cop d'ull als 20 països més rics de l'OCDE, perquè resulta que 11, més de la meitat, són països petits. I no només això, ja que si mirem els resultats de la seva renda per càpita, està millorant una mitjana del 20% més que als Estats Units, la Gran Bretanya o Alemanya. I en els casos d'Escòcia i de Catalunya estan en una bona posició per tal d'aprendre tot el que han fet altres països petits per tenir èxit. Però també poden aprendre de les errades, establir un full de ruta del mal camí que van prendre, per exemple, Irlanda o Islàndia en el context de la crisi. En podem aprendre i ser més forts. Estem en una molt millor posició per tal de ser més competitius. El 1945 només hi havia 74 països al món. Ara, són 196. Per què? Perquè moltes nacions han treballat amb visió, amb un propòsit. Escòcia i Catalunya han de fer una bona feina perquè potser hi ha vint països tancats dins la gran Xina, o la gran Índia.

Escòcia, però, avantatja Catalunya?
El que més m'enorgulleix d'Escòcia és que estem avançant en tot aquest procés sense bombes, sense bales, sense assassinats, sense guerra civil. El debat s'està accelerant, tot i que no es visqui d'una manera entusiasta per part de la Gran Bretanya. Fa quaranta anys, deien que l'única raó per ser independents era emocional. Però tal com diu un poema escocès de Hugh McDiarmid, “sempre seré allà on els extrems es toquen”. Hem obert cada vegada més la nostra ment.

Escòcia, però, està fora de l'eurozona, per la qual cosa s'ha pogut beneficiar de l'emissió de diner que la Gran Bretanya ha pogut fer. Catalunya potser està més condicionada per la globalitat d'un Estat espanyol immers en una forta crisi?
És una qüestió interessant. El govern de la Gran Bretanya ha pogut controlar millor la tragèdia, el Banc d'Anglaterra o el sistema financer. El deute, però, era semblant a Irlanda o a l'Esta espanyol, però la possibilitat de generar diner hi ha ajudat. La solució per a nosaltres, és que ens mantinguem tots al mateix vaixell i parlar, amb un debat intens, i en l'eurozona hi ha altres limitacions.

Si Escòcia i Catalunya fossin estats independents formarien part del gros d'economies capdavanteres?
Un estat català segur que seria una economia capdavantera al món. Països com Luxemburg, Suïssa, Holanda, Àustria, Finlàndia, entre d'altres, ja ho són. Tenim tots els elements per ser igual de pròspers, com el talent i la tecnologia. També en tenim l'exemple per evitar situacions de bombolles especulatives i la possibilitat de controlar la banca per evitar inflacions. Hi ha gent vinculada als mercats que només prioritza el que és bo per a ells, però necessitem un economia nova, ètica i un renaixement dins d'un mercat global.

L'Estat espanyol els darrers anys s'ha centrat més en un sector de poc valor afegit i s'ha basat en l'especulació com l'immobiliari. Li ha fet falta, aquesta visió ètica?
A bona part de la cultura occidental hi ha hagut aquesta manca de moral en algun moment. N'hem pagat un preu alt, com la inseguretat laboral, inseguretat financera o la reducció de pensions. Necessitem un altre començament després d'una època de bogeria financera internacional. Els mercats s'han d'alinear amb l'economia real, amb societats igualitàries. Les menys igualitàries comporten haver de pagar un preu social, com més criminalitat als carrers, més suïcidis, més embarassos juvenils o més consum de drogues. Els tres pitjors països en aquest sentit són els Estats Units, Portugal i la Gran Bretanya. Cal més cohesió social, i seria més fàcil amb una Catalunya independent, amb una Escòcia independent.

Els països petits, doncs, permeten que hi hagi més cohesió social i, per tant, més bones opcions de creixement econòmic?
Sí. A Escòcia ja hem tingut dos referèndums, però un va ser manipulat, el 1979, i el del 1997 va ser més positiu, cosa que ens va permetre reconstituir el nostre parlament propi al cap de dos anys. Tenim una llarga història. De fet, Catalunya i Escòcia són dues de les nacions més antigues del món. Sense una administració pròpia, Escòcia no ha parat de perdre població i activitat econòmica, sense creació d'empreses. El meu partit, l'Scottish National Party (SNP), té 79 anys d'història, 74 dels quals, a l'oposició. Ara, però, tenim majoria en un parlament que el Regne Unit va dissenyar precisament perquè no hi hagués majories com la nostra. I vam creure en el paper de la mediació, de la col·laboració, creant ciutadans actius a qui escoltem i que poden proposar idees. La nostra cohesió requereix alinear tothom en un objectiu comú. Vam convèncer els nostres empresaris que no podíem continuar sent una economia subsidiària de Londres, que no ens aportava més que uns resultats mediocres, quan Escòcia ha demostrat que és una marca reconeguda a tot el món i que té sectors industrials i acadèmics potents, petroli, gas i el 25% de l'energia eòlica d'Europa. Tot va començar a canviar quan vam detectar que el problema principal era Londres, ja que és on hi ha els diners pel prestigi de la City, l'accés al govern i als consumidors de més diners, els suports mediàtics i els centres neuràlgics de transports.

Quan els mercats interns no responen, els estats petits ho tenen millor per reaccionar i potenciar les exportacions?
Responen més ràpidament als canvis que no pas els grans estats, cert. Ser petit permet tenir més bon contacte entre empleats, empresaris i clients; una més interconnexió, i més, en una economia internacional tan globalitzada. Amb una actuació uniforme com la del Regne Unit, per exemple, no es pot transformar una economia escocesa, però amb l'augment de competències hem aconseguit reduir l'atur, la pobresa, tenir peatges gratuïts i més bons serveis mèdics.

Considera que la situació actual de dos grans estats europeus com l'espanyol i l'italià, amb la prima de risc en augment constant, es troba en perill d'acabar necessitant un rescat de la Unió Europea?
La situació és molt seriosa i encara cal un nivell més alt de col·laboració entre els membres europeus. Quan jo era al govern escocès, vam treballar amb alguns dels millors mediadors del món. Itàlia necessita protecció, l'Estat espanyol també, com Grècia o Alemanya, i cal que la trobin de manera interconnectada, treballant conjuntament, debatent. No sé quina és la solució de cada problema, és clar, però sí que sé que la solució comportarà poder disposar de tots els protagonistes en el mateix vaixell que mantinguin converses molt serioses per tal de trobar-hi solucions. El gal·lès Adam Price, en un estudi publicat a Harvard, detalla que països petits com Àustria, Singapur, Costa Rica o Finlàndia tenen creixements del PIB més elevats que grans estats com l'italià, l'alemany o el francès. És la demostració que els petits són més flexibles, capaços d'adaptar-se, amb un sentit més unitari a l'hora de fer progressos. Si ha una causa comuna és més fàcil coordinar-se. Abans parlàvem que més cohesió social facilita ser més homogenis, més responsables i amb capacitat per reduir els costos de transacció. Un bon exemple en seria Bèlgica, que tot i que fa més d'un any que està sense govern continua creixent?És un exemple meravellós, ja que no els ha calgut ni reformes ni retallades. La bogeria en el cas del Regne Unit és que l'economia esdevé massa una qüestió identitària.

Per tant, el problema d'Escòcia és haver d'anar a remolc del Regne Unit?
És un afer interessant d'analitzar, ja que Escòcia, durant trenta anys, ha crescut a una mitjana de l'1,8%, per sota del 2,3% de la Gran Bretanya, quan hauria de ser més proper a la realitat d'un estat com Noruega, amb creixements del 3,1%. No quadra. Durant molts anys hem actuat com una economia sotmesa a Londres, però cada vegada tenim més capacitat de decisió en negocis, gent amb talent i la possibilitat de demostrar que els petits estats podem establir bons vincles comercials amb els veïns més grans. Irlanda ho fa amb el Regne Unit, Portugal amb l'Estat espanyol, Finlàndia amb Suècia. Sempre hem anat al darrere de la Gran Bretanya, amb un resultat mediocre, però un dia vam decidir deixar de somicar. Calia una altra visió i transformar la nostra indústria i l'economia, uns canvis que vam poder començar a fer amb el canvi de govern. Necessitem tenir el poder per competir, ja que la tragèdia d'un país és quan ha d'exportar gent. En el cas de Catalunya, 180.000 catalans treballen fora. És una inversió, sovint, sense retorn. Sovint perdem el talent de gent que se'n va i no torna. A Escòcia, vam decidir aplicar la teoria de les limitacions, basada en la idea que tota organització té almenys una limitació en la capacitat d'assolir la seva meta. Vam fer molta pedagogia, parlant amb la gent d'arreu del país perquè hi digués la seva, per detectar els problemes i dibuixar-ne la cartografia. Després, vam aplicar la disciplina necessària per enfrontar-nos al problema central, que no era sinó el fet d'estar condicionats a Londres, com he comentat abans. Un estudi fins i tot va revelar que Escòcia era una de les marques més reconegudes arreu del món gràcies al whisky, el golf o les faldilles, un aspecte que reiterava el nostre potencial.

Escòcia celebrarà un nou referèndum abans del 2015?
Probablement. El 2015 s'acaba el Parlament actual, i després d'aquests anys al govern, la gent ja veu que som competents. Hem anat guanyant competències, però crec que podem demostrar ser-ho més en temps difícils. Crec que hem convençut molta més gent perquè vulguin la independència gràcies a qüestions econòmiques com la feina o les inversions. Anem pas a pas. En les eleccions del 2007, l'SNP vam obtenir 47 escons, un més que el Partit Laborista. Vam poder governar amb minoria, però amb les eleccions d'aquest 2011 ja l'hem aconseguit convertir en una majoria amb 69 escons. Jo mateix m'he dedicat a treballar per la viabilitat econòmica escocesa, convencent els empresaris que la independència és un bon negoci.

International Herald Tribune
http://www.nytimes.com/2010/07/23/world/europe/23kosovo.html

http://www.naciodigital.cat/noticia/16802/tribunal/internacional/justicia/avala/independencia/kosovo
http://elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/20100723/tribunal-lhaia-avala-sobirania-kosovo/400679.shtml


El TIJ avala la independència de Kosovo. Foto: Reuters

El Tribunal Internacional de Justícia de La Haya, màxim òrgan judicial de les Nacions Unides, ha dictaminat aquest dijous que la declaració unilateral d'independència de Kosovo "no viola la llei internacional". Malgrat que el fallo no és vinculant, és la primera vegada que un tribunal decideix sobre un cas de secessió i crearà un precedent per altres regions i nacions sense estat en situacions polítiques similars. Kosovo, antiga província sèrbia, va declarar unilateralment la independència de Belgrad el mes de febrer de 2008. Actualment, 69 dels 192 membres de Nacions Unides i la majoria dels estats de la UE han reconegut Kosovo com a estat. Entre els països que donen suport a Sèrbia es troba l'Estat espanyol.

La sentència a favor la legalitat de la declaració d'independència de Kosovo portarà segurament el reconeixement de més països, que se sumaran als 69 estats que ja han donat el seu suport a la independència de l'antiga província sèrbia. Segons els analistes, els cinc estats que s'ha resistit fins ara a reconèixer la sobirania de Kosovo, entre els quals es troba Espanya, ara hauran de fer-ho.

Publicat a Nació Digital
http://www.naciodigital.cat/noticia/32714/independencia/fara/nostre/pais/fort/equitatiu/prosper

Kenneth Gibson (Paisley, Escòcia, 1961) és diputat al parlament escocès. En aquesta entrevista explica les claus de la majoria absoluta obtinguda per l’SNP, el seu partit, i quines seran les passes que farà el govern d’ara endavant per a avançar cap a la independència.

― Poc dies abans de les eleccions parlamentàries que van tenir lloc a Escòcia el 5 de maig passat, les enquestes indicaven que el Partit Nacional Escocès (SNP) obtindria 61 dels 129 escons. Us ha sorprès haver-ne obtingut 69 i la majoria absoluta?
― Ha estat una sorpresa per a tothom dins l’SNP. Durant els mesos precedents, els nostre principal rival, el Partit Laborista, ens superava d’un 10% a les enquestes i semblava que guanyaria les eleccions. Però, malgrat aquestes prediccions, tant jo com els meus companys de partit estàvem segurs que guanyaríem. Ara, no esperàvem pas obtenir-hi un marge tan ampli. El sistema electoral escocès va ser dissenyat pels partits unionistes per tal d’impedir que l’SNP pogués aconseguir la majoria dels escons. Però el vot dels escocesos ha estat de tal magnitud que l’SNP ha reeixit a superar aquest entrebanc.

― Quins són els factors clau que expliquen la majoria absoluta de l’SNP?
― L’SNP ha fet una campanya molt bona que ha sabut atreure molts escocesos en aquests temps difícils. La nostra aspiració per al futur d’Escòcia es basa en la igualtat, la justícia social i la prosperitat. En contrast, els partits unionistes han portat a terme una campanya extremadament negativa, centrada en coses del passat i mirant de desacreditar l’SNP. La gent d’Escòcia no vol que li diguin què pot aconseguir i què no. Sens dubte, la bona feina feta per l’SNP al govern ha tingut molta importància en la victòria.

― Les enquestes mostraven també un creixement del Partit Verd, cosa que hauria permès un govern de coalició amb l’SNP, en el cas que aquest no hagués obtingut la majoria. Finalment, però, els verds no van obtenir el resultat esperat. Penseu que l’aposta del govern escocès per les energies renovables ha fet que l’SNP prengués vots al Partit Verd?
― El Partit Verd escocès va obtenir el seu millor resultat el 2003, amb 7 escons. Però el 2007 i el 2011 només n’ha aconseguits 2. Crec que el ferm compromís de l’SNP en les energies renovables i en la protecció del medi ha comportat una transferència de vot del Partit Verd cap a l’SNP. La llei del canvi climàtic ha estat un dels èxits més grans del parlament escocès i implica el pla més ambiciós del món contra la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. El govern s’ha compromès a produir el 100% de l’electricitat a través de fonts renovables el 2020. No tinc cap dubte que amb això hem persuadit molts defensors del medi a votar per l’SNP.

― Amb la majoria absoluta, el primer ministre Alex Salmond podrà tirar endavant la llei del referèndum. Quines seran les altres principals prioritats que el govern escocès podrà impulsar gràcies a aquesta majoria?
― La desocupació, sobretot entre els joves, continua essent un gran problema. Promourem les inversions públiques i privades amb vista a incentivar el desenvolupament de les empreses i dels sectors en creixement, a la vegada que donarem suport a la petita empresa, per tal de recuperar la prosperitat i crear ocupació. Durant la legislatura passada, l’oposició va poder votar contra l’SNP en coses importants perquè no teníem la majoria. Els cinc anys vinents podrem avançar en els nostres arguments per la independència i la idea de fer d’Escòcia el país que ha de ser.

― Alguns comentaristes diuen que els 69 escons obtinguts pel SNP no signifiquen que hi hagi un ampli suport per la independència, sinó que, segons algunes enquestes, aquest suport és del 30% de la població. Hi esteu d’acord?
― Tothom és conscient que el vot per l’SNP no és necessàriament un vot per la independència i al partit ho acceptem. Ara, també hi ha escocesos que creuen en la independència que no han votat l’SNP. Personalment, penso que el suport per la independència és molt més alt del 30%. I també crec que la gent d’Escòcia cada vegada és més receptiva al concepte d’independència. Tal com s’ha vist en aquestes eleccions, les enquestes a vegades s’equivoquen. Sigui com vulgui, l’SNP treballarà per a mostrar als escocesos que la independència farà el nostre país més fort, equitatiu i pròsper.

― Després de la victòria electoral el primer ministre Àlex Salmond va dir que la independència és “inevitable”. Per què és tan optimista amb relació al resultat del referèndum?
― Estic d’acord amb Alex Salmond que la independència és inevitable i que és la forma més natural de ser de qualsevol país, tant si la nació es diu Escòcia com Catalunya. Escòcia ha sofert un gran canvi durant les darreres dècades. Hem pogut recuperar el parlament que fou abolit el 1707 i cada vegada hi ha més transferència de poder de Londres cap a Escòcia. La majoria obtinguda per l’SNP mostra que els escocesos volen més poder per al seu parlament i més control sobre aquells temes que els afecten en el dia a dia. Crec, per tant, que la progressió natural d’Escòcia és esdevenir una nació independent i sobirana, igual com la majoria de països d’arreu del món.

― Sigui com sigui, Alex Salmond ha dit que abans del referèndum cal abordar les altres prioritats...
― L’SNP ha deixat clar que el referèndum per la independència es farà cap al final de la legislatura. Tanmateix, hi ha coses de gran importància que hem d’abordar abans. En aquest moment, hi ha un seguit de lleis que es debaten al parlament de Westminster, a Londres, que tindran un impacte directe sobre Escòcia. L’SNP es vol assegurar que aquesta legislació proporcioni a Escòcia els instruments econòmics que ens han de permetre d’invertir al nostre país i crear-hi feina i prosperitat. És una prioritat immediata per a l’SNP i per això hem d’actuar de pressa, per tal d’assegurar-nos aquestes competències.

― Alguns membres del Partit Conservador escocès, fins i tot la líder, Annabel Goldie, han suggerit que el referèndum s’hauria de dur a terme tan aviat com fos possible. Per què ho diuen? Penseu que el primer ministre britànic, David Cameron, acceptarà el referèndum tan fàcilment?
― El Partit Conservador és molt antic i tradicional en la seva política i no vol veure el Regne Unit dividit. Per això farà tant com pugui perquè el referèndum no tingui èxit. Com que pensen que el suport per la independència és només del 30%, no volen deixar temps a  l’SNP per a explicar els arguments a favor de la independència, que –n’estic segur– guanyaria en un referèndum. En general, els partits unionistes diuen que el tema del referèndum és només una distracció amb vista a les qüestions importants, com la creació d’ocupació i el creixement de l’economia. Però l’SNP ha demostrat que és capaç de governar el país d’una manera eficient, mentre avancem cap a un nombre més gran de competències i, finalment, cap a la independència. Sorprenentment, els partits unionistes no volen reconèixer que la independència i l’economia es troben interconnectades.

― Què passarà si el parlament britànic no accepta un hipotètic sí a la independència dels escocesos?
― No m’imagino un escenari en què el govern del Regne Unit no respecti el desig del poble escocès. A diferència de Catalunya, el govern del Regne Unit mai no ha dit que no reconeixeria la legitimitat d’un referèndum per la independència. Hi ha precedents en aquest sentit. Per exemple, el 1997 hi hagué un referèndum que va permetre el restabliment del parlament escocès. En aquella ocasió, Westminster va optar per reconèixer el desig del poble escocès.

― Alguns analistes britànics han afegit una Escòcia independent al grup dels anomenats PIGS, els països més endeutats d’Europa. Quina opinió en teniu?
― Hi ha comentaristes que tenen moltes ganes de desacreditar Escòcia i comparar-nos amb economies que suposadament tenen dificultats. Aquestes anàlisis són poc fonamentades i intenten crear més alarmisme que no un debat polític seriós. Aquests analistes diuen que Escòcia tindrà problemes, com Irlanda o Islàndia, però no esmenten que aquests dos països gaudeixen d’un nivell de vida molt més alt que el Regne Unit. Tampoc no diuen que el Regne Unit té problemes semblants, com ara un alt índex de desocupació i de deute. Els qui s’oposen a la independència d’Escòcia mai no esmenten la prosperitat de Noruega com a exemple de l’èxit d’una nació europea independent. Potser és perquè s’haurien d’enfrontar al fet que si Escòcia tingués el control dels seus recursos naturals –com ara el petroli, tal com té Noruega– seria igualment pròspera.

― Qüestions com la crisi del Royal Bank of Scotland o bé el petroli de la mar del Nord seran obstacles per a la independència?
― El petroli de la mar del Nord és un argument clau per a la independència d’ençà que fou descobert, els anys 70. Els noruecs han pogut acumular un fons d’uns 340.000 milions d’euros gràcies al petroli de les seves aigües a la mar del Nord, cosa que els permet de gaudir d’un dels nivells de vida més alts d’Europa. Si Escòcia fos independent i tingués el control dels propis recursos naturals d’una manera semblant, podria invertir al país i a la vegada acumular un fons per tal d’assegurar als escocesos de beneficiar-se dels nostres recursos abans no s’esgotin. La crisi dels bancs escocesos, d’una altra banda, ha estat utilitzada contra la independència, tot i que és un argument molt fluix. La crisi es va produir per culpa de la incapacitat del govern de Londres de regular els bancs i el mercat financer londinenc. El tresor del Regne Unit obté uns ingressos de 30.000 milions de lliures gràcies als bancs del Regne Unit. Per tant, no haurien de ser capaços de rescatar-los quan les coses van mal dades?

― Veient com, per exemple, Espanya s’ha oposat a la independència de Kosovo, creieu que els 27 estats membres de la Unió Europea acceptaran Escòcia com un nou estat dins d’aquesta organització?
― No crec que hi hagi cap mena d’oposició a la pertinença d’Escòcia a la Unió Europea. A diferència de Kosovo, Escòcia ja és membre de la Unió Europea, en tant que és part del Regne Unit. A més, els diputats escocesos han tingut sovint un paper actiu en la presa de decisions de la UE. Escòcia ha rebut finançament per part de nombrosos organismes de la UE i l’SNP té dos diputats al Parlament Europeu. Escòcia posseeix una gran part de la producció petroliera europea, i també de la indústria pesquera. Pel bé d’Escòcia i de la UE, és important que siguem membres de la UE.

― Heu aconseguit la reelecció com a membre del parlament escocès. Quines mesures aplicareu prioritàriament al vostre districte electoral, Cunninghame del Nord, amb vista als cinc anys vinents?
― Per a mi ha estat un privilegi tornar a ser elegit al parlament. Els cinc anys vinents prometen ser molt interessants. L’augment del percentatge de vot que vaig obtenir, del 21,9% al 52,6%, fou el més alt del país, cosa que em satisfà molt. La principal prioritat al meu districte és la creació d’ocupació. Cunninghame del Nord té un gran índex de desocupació i per això estic determinat a mirar d’atreure inversions per tal de crear-hi més ocupació i oportunitats. Gràcies a les inversions fetes pel govern de l’SNP, les coses pinten molt bé. Una gran empresa del sector energètic acaba d’anunciar la construcció d’un parc eòlic que implicarà la creació de 500 places qualificades per a la gent de la zona durant els anys vinents. A la vegada, també estic disposat a aconseguir més ajuts per tal de regenerar pobles i viles que han estat oblidats durant molt de temps.

http://esports.e-noticies.cat/un-xoc-entre-el-nacionalisme-castella-i-lorgull-catala-52508.html

La CNN ha dedicat un article a l'enfrontament entre el Reial Madrid i el FC Barcelona a la semifinal de la Champions League. La cadena nord-americana ha indicat que "el Barça va arribar a representar la lluita per la independència catalana d'Espanya, i un rebuig del règim nacionalista que va governar el país des de Madrid, especialment sota el govern de Franco, que va arribar al poder en la culminació de la sagnant guerra civil espanyola el 1939".

"En el camp, es tracta d'una venjança de mil milions de dòlars entre els dos millors equips d'un país boig pel futbol, Espanya. Fora del camp, és un conte de dues ciutats, un xoc entre el nacionalisme castellà i l'orgull català, i una rivalitat de les cultures forjades en la guerra civil espanyola i el regnat del general Franco.", ha afegit.

La cadena televisiva americana es fa ressò d'unes declaracions d'Adi-Oula Sebastià, editor de barcablaugranes.com, qui ha afirmat que "la població de Catalunya no es consideren espanyols". "Quan la dictadura del general Franco va prohibir l'ús dels idiomes regionals, el Camp Nou (estadi del Barcelona a casa) es va convertir en un dels pocs llocs catalans on se'ls permetia parlar la seva llengua, sense por de repercussions".

http://politica.e-noticies.cat/els-estats-units-rectifiquen-les-critiques-a-la-immersio-linguisitca-52193.html

Els Estats Units han defensat la immersió lingüística catalana en l'informe anual sobre els drets humans del 2010. El departament d'Estat nord-americà considera que "hi ha hagut casos en què els catalanoparlants han expressat preocupació pel fet que la llengua catalana no rebés el mateix tracte de favor".

En aquest sentit, posen de manifest que "tant el govern anterior com l´actual han defensat el model educatiu existent i sostenen que la decisió -del Tribunal Suprem, que declara l´espanyol llengua vehicular- es refereix a tres casos concrets i que no cal canviar la política lingüística catalana. Els líders catalans favorables a l'actual model d'immersió afirmen que els alumnes arriben a tenir el mateix nivell de coneixement del català i de l'espanyol”.

Per últim, sobre els examens de català per a professors universitaris, resalten que “el decret permet que les universitats eximeixin d´aquest requisit el personal de recerca de dedicació exclusiva o els professors que ensenyen en una llengua estrangera. Per no deixar-se perdre professors amb talent, les universitats poden, en alguns casos, ajornar l´examen per un període de fins a dos anys després de la data de contractació efectiva".

Kenneth Rogoff, l'ex-economista en cap del FMI, diu que una Catalunya independent seria un dels països més rics del món.

http://www.ara.cat/economia/kenneth-rogoff-FMI-Catalunya-paisos-rics-mon_0_456555186.html

Podeu llegir l'entrevista sencera a:

http://www.capital.es/2011/04/04/kenneth-rogoff-%E2%80%9Csi-espana-quiebra-podria-caer-hasta-francia%E2%80%9D/

http://comunicacio.e-noticies.cat/la-independencia-pot-estar-a-punt-segons-the-guardian-51653.html

The Guardian ha publicat un reportatge de dues pàgines en el qual parla sobre una hipotètica independència de Catalunya. El periodista Julian Glover conclou al final del mateix que "és possible creure que Espanya està a punt d'enfonsar-se, amb els catalans pragmàtics, no els bascos rebels, al capdavant de la sortida".

Tot i això, considera que "hi ha ingenuïtat en el desig de sortir d'Espanya per fer-se ric". The Guardian admet que "hi ha un menyspreu per als catalans entre molts espanyols. Es burlen del seu accent i la seva cultura".
Tot i això, el periodista es pregunta "si el sentit català de la injustícia no és exagerat. Catalunya és plena de vies ràpides, nous ferrocarrils i aeroports de grans dimensions: no és un signe de que Madrid s'hagi gastat tots els seus diners en una altre lloc".

També recorda que "l'hereu al tron ​​espanyol mai ha estat vist tractant de parlar català, basc o gallec. TV3, un canal català, ha estat bloquejat de la radiodifusió a la veïna València".

El periodista, que explica que "en unes oficines d'ERC em vaig trobar amb un mapa d'un estat que no existeix", assenyala que "Lluís Companys és l'únic cap electe d'un govern europeu que ha estat executat". "El seu llenguatge - prohibit en públic durant el franquisme - està florint", afirma, a més d'indicar que "els partits nacionalistes dominen el Parlament català".

Igualment, explica que "una gran multitud va protestar a Barcelona per la retallada del nou estatut d'autonomia català". "La indignació davant aquesta resolució ha portat a polítics que s'oposaven a la independència, a canviar la seva manera de pensar", sosté.

En aquest sentit, afirma que "el grup de CiU, de centre-dreta, un vell bastió de la Catalunya post-Franco, és cada vegada més favorable a una ruptura total. També ho són alguns socialistes catalans".

També es recullen declaracions de Pilar Rahola, que considera que la majoria van evolucionant cap a les idees independentistes"." Els catalans creuen que pateixen el que bàsicament és robatori, el robatori dels seus recursos econòmics".

http://www.naciodigital.cat/noticia/23720/new/york/times/explica/ficit/espoli/catal?utm_source=twitterfeed&utm_medium=twitter

Si a principis de setmana era el Financial Times qui informava sobre la situació financera de la Generalitat de Catalunya, avui ha estat el torn del New York Times. El prestigiós rotatiu en un article titulat "Deficits in Regions Compound Fears About Spain" de Raphael Minder, explica des de diverses perspectives el dèficit i deute català .

L'article inclou dades molt negatives com ara l'incompliment de l'objectiu de dèficit públic del 2010, el gran pes del deute català sobre el total deute de les CCAA de l'estat espanyol, o la comparació de Catalunya amb Grècia, explicada pel professor de l'IESE Luis de Guindos.

Per altra banda, el diari es fa ressò de la denúncia del Conseller Mas-Colell del doble raser del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que anuncia mesures que després paguen les comunitats autònomes. Així mateix recull opinions que culpen de la situació econòmica catalana a l'espoli fiscal, com la de Salvador Garcia Ruiz, membre delcol·lectiu Emma.

http://www.naciodigital.cat/noticia/23643/espot/campanya/miami

Santiago Espot amb Tomàs Regalado al seu despatx

Santiago Espot, alcaldable de SI a la ciutat de Barcelona, es va reunir aquest dilluns amb l’Alcalde de Miami, Tomás Regalado, a la mateixa ciutat nord-americana. Espot tenia com objectiu "traçar les primeres pinzellades per obrir Barcelona al món i començar un canvi de relació intercultural i econòmica de promoció de la ciutat".

Segons paraules del propi Espot la visita va ser "cordial i es va fer un intercanvi d’idees sobre temes comercials, de seguretat i immigració". “Hem intercanviat impressions sobre les virtuts i amenaces de Barcelona i Miami i ens hem compromès a establir els ponts necessaris per a potenciar les relacions econòmiques, comercials i empresarials entre ambdues ciutats si entrem a l’ajuntament de Barcelona”. Així ha valorat la reunió Santiago Espot que pretén fer de Barcelona la ciutat “més viva i més internacional”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/12855/centre/carter/seguira/amb/interes/consultes/sobiranistes/13d

http://politica.e-noticies.cat/el-parlament-escoces-amb-les-consultes-sobiranistes-catalanes-35270.html

El diputat del Partit Nacionalista Escocès, Bill Kidd, ha presentat una moció al parlament d'Edimburg en la que dóna suport a les consultes sobre la independència de Catalunya del proper dia 13 de desembre.

El text de Kidd afirma que "el Parlament escocès té coneixement que el proper 13 de desembre del 2009 més de 140 ciutats de tota Catalunya celebraran un referèndum sobre la qüestió: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtric i social, integrat en la Unió Europea?, i acull amb satisfacció el dret del poble català a expressar els seus punts de vista sobre aquest important tema, malgrat de la intenció declarada de la Fiscalia espanyola d’apel·lar en contra de les mateixes".

"El Parlament escocès considera que el dret a la lliure determinació, consagrat a la carta de les Nacions Unides és, sense cap de mena de dubte, un dret humà fonamental que no ha de ser negat, i espera que el Govern espanyol treballarà de forma constructiva conjuntament amb el Govern de Catalunya per respectar els desitjos del poble català", finalitza la moció del diputat nacionalista escocès.

La manifestació de la Falange contra la consulta independentista a Arenys de Munt el 13 de setembre va provocar les queixes del cap de files dels eurodiputats socialistes alemanys, Bernhard Rapkay; del vicepresident del grup parlamentari del PP Europeu, Manfred Weber; del vicepresident dels liberals i demòcrates europeus, Niccolò Rinaldi, i de l'europarlamentari dels Verds Michael Cramer.

Notícia completa:
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/_l_exhibicio_de_simbologia_franquista_a_l_estat_espanyol_preocupa_el_consell_d_europa_74395.php

http://comunicacio.e-noticies.cat/the-new-york-times-sen-recorda-del-6-doctubre-33496.html

El diari The New York Times ha recuperat la detenció de l'expresident de la Generalitat, Lluís Companys per part de "tropes espanyoles", quan es compleixen 75 anys d'aquest fet històric, tal i com recull el Col·lectiu Emma.

La detenció de Companys, el 7 d'octubre de 1934, va ser notícia al diari nord-americà, que explicava als seus lectors com l'Exèrcit espanyol va posar fi a "l'Estat independent de Catalunya" després d'ocupar els edificis de Govern i detenir l'expresident i els membres del seu gabinet. També recorda l'arrest de Manuel Azaña.

El col·lectiu Emma celebra que "a través del New York Times molts nord-americans i ciutadans d'altres països del món coneixen avui una mica més la història de Catalunya".

The New York Times: Catalan Town Votes For Independence From Spain
Reuters: Catalan Town Votes For Independence From Spain
France Press (França): Espagne: vote massif pour l'indépendance catalane lors d'un référendum symbolique
Le Monde (França): La Catalogne se mobilise pour défendre son statut d'autonomie élargie
n-TV (Alemanya): Katalanischer Ort gegen Spanien
Der Standard (Austria): Katalanische Gemeinde stimmte über Unabhängigkeit ab
CNN Turk (Turquia): Katalonya'nın bağımsızlığına referandum!
Milliyet (Turquia): Barcelona'da Katalonya için bağımsızlık gösterisi...
Expresso (Portugal): Espanha/Catalunha: Maioria de votantes em Arenys de Munt apoia independência em referendo com 41% de participação
Nos TV (Holanda): Catalaans dorp wil los van Spanje
El Mundo (Espanya): Sí masivo en la consulta independentista, que tuvo un 41% de participación
STV (Gran Bretanya): Catalan town votes for independence from Spain
Ouest France (França): Une commune de Catalogne vote pour l'indépendance de la région
ORF (Àustria): Katalanisches Dorf stimmt für die Unabhängigkeit
7sur7 (Bèlgica): Référendum polémique sur l'autodétermination de la Catalogne
El Universal (Veneçuela): Realizan en España consulta no vinculante por la independencia de Cataluña
De Morgen (Flandes): Catalaanse gemeente stemt over onafhankelijkheid

Extret d'e-notícies:
http://politica.e-noticies.cat/lindependentisme-augmenta-segons-the-daily-telegraph-30676.html

El diari britànic Daily Telegraph destaca, en un article, l'augment de l'independentisme a Catalunya. En el text s'afirma que "Catalunya és la casa de set milions dels 44 milions d'habitants d'Espanya - i durant els quatre anys passats la proporció que vol la independència ha augmentat, del 14 per cent al 21 per cent, segons les xifres del govern regional". En aquest sentit, exposa que "la pujada estable del suport a la independència ha consternat els polítics espanyols".
Aquest augment ho atribuïxen a "la influència del creixement d'ERC, que forma part del govern català" i expliquen que la promoció de la llengua i la cultura catalana s'ha estès "per tot el món amb ambaixades obertes a Londres, París, Nova York i Beijing" que ha posat en funcionament el vicepresident de la Generalitat Josep-Lluís Carod-Rovira.
Altres aspectes que es destaca en el text és que "la bandera catalana està penjada en moltes balconades"de Catalunya i afegixen que "els nens aprenen només en la llengua catalana i que l'aprenentatge del castellà està limitat per la llei a un màxim de tres hores a la setmana".
L'escrit recull declaracions del membre de les JERC i portaveu d'Esquerra a Sant Quintí­ de Mediona, Pol Pagès, que assegura que "si demà Catalunya votés per a separar-se d'Espanya, Madrid no podria enviar l'exèrcit com ha ocorregut en el passat perquè som una part d'Europa i estem protegits per les seves lleis". En aquest sentit, el dirigent independetista afegix que "Europa representa la democràcia, drets humans i un respecte per la llibertat i esperem un dia ser reconeguts com el nostre propi estat dintre de la UE".

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Grandíssim vídeo per un dia com avui, que amb el pretext de l’himne d’Europa més d’un s’endurà una sorpresa i descobrirà que aviat tindrem el lloc que ens correspon entre les nacions d'Europa. Gaudiu-lo i escampau-lo per tot arreu!

 

Himne d'Europa - National Anthem of the European Union from Manel on Vimeo.

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Perquè un país sigui conegut (i reconegut) la seva existència ha de ser visible per tothom. En el cas de Catalunya, una nació amb un historial d’aportació a la civilització envejat per països veïns i no tan veïns, i un potencial de futur igualment immens encara per descobrir, la nostra presència entre les altres nacions resulta sempre una molèstia que irrita tots aquells que procuren amb insistència la invisibilitat del nostre país. Més que una molèstia, és una autèntica amenaça per als que aspiren a apropiar-se de tot el patrimoni material i espiritual català i tergiversar-ne el sentit original per castellanitzar-lo en nom d’Espanya. En aquest sentit s’entén la fòbia que provoca la defensa de les seleccions esportives catalanes o l’obertura de delegacions oficials a l’estranger, però també la constant presentació de figures universals com Antoni Gaudí o Pau Casals com a espanyols i amb els seus noms castellanitzats, silenciant sempre que en realitat eren catalans que defensaven la llibertat del país.

Precisament, en relació amb l’himne proscrit de Pau Casals per a les Nacions Unides del que vaig parlar en un anterior article s’han produit algunes notícies que convé comentar. El grup a Facebook per reclamar la recuperació de l’obra de Casals i Auden, que vaig crear per donar més difusió a la denúncia feta a finals de l’any passat per Bartomeu Mestre i Sureda, ja compta amb gairebé 400 adherits. A través d’aquest grup els qui en formam part hem conegut la iniciativa d’una proposició al Parlament de les Illes Balears, que com no podia ser d’altra manera procedeix del grup del Bloc-PSM, que va ser aprovada per unanimitat i que reclama la recuperació de l’himne i el desgreuge als seus autors per la censura patida. De tot açò en podeu trobar informació en els nous articles de n’Eduard Riudavets L’himne de l’ONU i el Parlament de les Illes Balears al seu bloc, i d’en Miquel A. Llauger Més sobre l’himne de Casals i Auden al Diari de Balears. A banda d’açò, he estat incapaç de trobar cap notícia als mitjans, ni als de les Illes ni als de la península. Cap diari en paper o digital, cap ràdio, cap televisió, s’ha dignat en donar ressò a aquesta censura i a la moció aprovada al Parlament de les Illes? I per què no hi ha cap iniciativa semblant entre els grups polítics del Parlament del Principat per defensar la figura de Pau Casals i rescatar la seva obra de l’oblit forçat? Potser és que estan massa ocupats en situar-se en el nou mapa polític que s’està preparant…

La iniciativa illenca ha arribat fins al Senat de la ma del senador Pere Sampol amb una pregunta al Govern espanyol, que ja va tenir una primera intervenció sobre el tema el passat desembre que ha merescut la resposta que podeu veure en aquest document, i que com és d’esperar tira pilotes fora i només es compromet a “en el moment oportú, donar suport a una composició de Pau Casals que guardi relació amb Nacions Unides”. Una composició en general, però evitant la restitució de l’himne concret de Casals i Auden que segueix proscrit, naturalment. Una nova intervenció del senador nacionalista sobre l’himne de l’ONU prevista pel proper dijous ha merescut en aquest cas una breu nota al No vagi per dit del DBalears. Veurem quina cobertura es dona a la informació d’aquesta sessió al Senat.

Mentrestant, des del grup a Facebook hem anat coneixent com és aquest Himne a la Pau i ens hem imaginat com devia ser la seva interpretació a l’ONU fa gairebé 40 anys amb alguns arxius com els següents:

Àudio Himne de les Nacions Unides.

Video Himne de les Nacions Unides

És evident que el desgreuge per la censura de l’obra de Casals i Auden hauria d’implicar el reconeixement oficial que la seva declaració de catalanitat a l’ONU va motivar l’oblit de l’himne. Tota una senyal a l’exterior de Catalunya que l’Estat castellà fins i tot avui, decorat de suposada democràcia, no podria pair.

Sortosament, de tant en tant hi ha senyals que s’escapen al control dels nostres veins, i alguns que més que dirigits a l’exterior vénen de fora i van destinats als propis catalans, com la imatge de la web del Departament d’Estat dels Estats Units dedicada a la Declaració Universal dels Drets Humans a l’ONU del 1948,  que en Josep Sort ens donava a conèixer recentment, i on es pot veure una senyera catalana al costat de la bandera de la Unió Europea i d’altres nacions amb Estat del nostre continent. Una imatge que fa honor a Casals i a tots els catalans, i que dibuixa un futur no gaire llunyà pel nostre poble. Un nou senyal des del departament dirigit per la Sra Clinton a tenir en compte després de les seves declaracions prèvies a la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les el mes passat, que també va ser tot un senyal cap al món sencer.

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Un nou èxit català en l’àmbit internacional és a punt de ser assolit. Si aquesta setmana que hem deixat enrere celebràvem les repercussions de la manifestació de Brussel·les dels Deumil.cat per l’autodeterminació, amb ressò a diversos mitjans de tot el món, el pròleg de les declaracions de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton sobre la independència de Catalunya, i el cabreig dels colonialistes locals, tot fa preveure que en aquesta que ara començam podrem aplaudir que la proposta de bandera de la Terra d’un català sigui la guanyadora del concurs d’idees The One Flag que va convocar el col·lectiu nordamericà d’artistes, publicistes i activistes aplegats a Adbusters. La competició va començar ara fa gairebé un any i el termini de presentació de dissenys va finalitzar el passat 1 de desembre, segons informava Vilaweb el juny de 2008.

De totes les idees presentades, se’n van escollir 32 finalistes que han passat a votació entre els internautes. I entre les propostes, la Marc’s Flag.

La idea de Marc Arroyo Ortiga, un català resident a Berlin, no deixa lloc als dubtes sobre les motivacions del seu disseny:

I’m from a minority nation submitted to a flag that I don’t feel, but they say it has to be mine. With this the concept of a meaningful flag changes completely and becomes a symbol of oppression. Because of this, I don’t like flags in general. For this reason the idea of creating one was personally very challenging. A flag for the idea of global citizenship, free from any establishment or language.

First I thought that a flag can’t achieve this project. It has too much symbolism in itself. It shouldn’t be a flag. But maybe, it should be a flag that doesn’t need to be a flag. It needs to be a kind of spirit that people all over the world know and understand in their own way.

Jo sóc d’una nació minoritària sotmesa a una bandera en la que no crec, però que em diuen que ha de ser meva. D’aquesta manera el concepte del significat d’una bandera canvia completament i es converteix en un símbol d’opressió. Degut a això, no m’agraden les banderes en general. Per aquesta raó la idea de crear-ne una era un gran desafiament personal. Una bandera de la idea de ciutadania mundial, lliure de qualsevol establishment o idioma.

Primer vaig pensar que una bandera no pot assolir aquest projecte. Té massa simbolisme en sí mateixa. No podria ser una bandera. Però potser, hauria de ser una bandera que no necessita ser una bandera. Ha de ser una mena d’esperit que persones de tot el món coneguin i entenguin a la seva manera.

I en Marc ho està aconseguint. Què millor que el cel sota el qual tots vivim, el cel que tots compartim, com a bandera de la humanitat, com a símbol del nostre petit planeta blau? Prest la seva bandera es va destacar entre totes i finalment, en una emocionant recta final de les votacions, que s’acaben demà dimarts dia 17, es troba ja en una destacada primera posició. El seu missatge també és propici perquè trobi la complicitat i l’adhesió de milers de persones, tant catalans com d’arreu del móm. Si finalment és l’escollida, es tractarà d’una nova victòria aconseguida amb la participació de tots els que l’hem votada per fer-ho possible.

Paral·lelament, mentre la gestació d’aquesta bandera tenia lloc, hem tingut coneixement que l’himne de les Nacions Unides que el també català Pau Casals va compondre va ser arraconat i enterrat sota capes de censura i condemnat a l’oblit en el que continua encara. L’obra coneguda també com l’Himne de la Pau va ser encarregada pel llavors Secretari General de l’ONU U Thant, amb lletra de Wystan Hugh Auden, i estrenada el 24 d’octubre de 1971 a la seu de Nova York davant de delegats de tot el món que s’aixecaren per aplaudir. Després, Casals s’adreçà als assistents en anglès per fer una emocionada proclama identitària ("I am a catalan!") abans d’interpretar amb el violoncel El Cant dels Ocells, la cançó popular catalana que va fer universal i que molts confonen avui amb l’himne, que en realitat, després d’aquella estrena mundial, mai més s’ha tornat a interpretar…

El misteri va ser destapat a finals de l’any passat per Bartomeu Mestre i Sureda a E-criteri i al Diari de Balears arran de la inauguració de l’obra d’un altre català, la cúpula d’en Miquel Barceló, a la seu de l’ONU a Ginebra, on s’havia anunciat que s’interpretaria l’himne quan el que va sonar va ser El Cant dels Ocells. Pel que es veu, el discurs de Casals no va quedar immune a les represàlies per part de la diplomàcia espanyola franquista, que tampoc tenia cap simpatia per l’autor de la lletra, antic component de les Brigades Internacionals i reconegut homosexual. El Regne Unit també es va aprofitar de la maniobra d’Espanya, ja que considerava Auden un traïdor. La mort tant de Casals com d’Auden de forma gairebé simultània i els successius relleus a l’ONU han contribuit a l’oblit d’uns fets que mereixen ser reparats.

Les revel·lacions de Bartomeu Mestre ja van tenir algun ressò en la blogosfera, com els articles de Promocat, Miquel Àngel Llauger, on es pot llegir la lletra de l’himne en català, o el de n’Eduard Riudavets. El mateix Diari de Balears n’informava. Passat un temps de la sortida d’aquesta informació a la llum pública, seria convenient que la internet catalana promogui una nova campanya per la reivindicació de la restauració de l’Himne de la Pau com a himne oficial de l’ONU, una campanya de desgreuge a Pau Casals i W. H. Auden, que pels elements que hi concorren podria reunir també complicitats arreu del món i la farien d’abast internacional.

Si la bandera de la Terra d’un català arriba a popularitzar-se i a guanyar-se un lloc, juntament amb un recuperat himne de les Nacions Unides de Pau Casals, no deixaria de ser simptomàtic que els símbols d’identitat de la humanitat sencera fossin un mostra més del paper cabdal i desconegut, per la seva continua ocultació, que els catalans hem tingut i tenim en la configuració del món tal com el coneixem avui i de les aportacions que encara tenim pendents i que naturalment hem de fer en la seva constant transformació.

Article del blog Es Poblat d'en Talaiòtic:

Divendres, 6 de març de 2009:

“No interferiré en els afers interns de cap país europeu”, era la diplomàtica resposta de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton el passat divendres a la pregunta de Sara Matin, assistent d’un eurodiputat gal·lès, que li havia demanat com veu la “creixent autonomia o l’eventual independència de nacions europees com Gal·les, Escòcia o Catalunya”.

Alguns mitjans han volgut veure en aquestes paraules un rebuig a pronunciar-se sobre la independència, mentre que altres (com e-notícies, o 3cat24.cat) s’han limitat a reproduir que els Estats Units no interferirien en la independència de Catalunya. El cert és que aquestes paraules de Clinton recorden molt les que el President Wilson va dir a la delegació catalana que li va demanar suport per aconseguir una autonomia dins l’Estat castellà quan s’estava facilitant la independència de nombrosos països europeus. I és que evidentment l’autonomia és un afer intern dels actuals Estats, mentre que una independència esdevé un afer internacional. Clinton hauria pogut recórrer als tòpics i les fal·làcies que esteim acostumats a escoltar les nacions europees sense Estat propi, sovint contradictòries: caminam cap a la unitat i no té sentit crear noves fronteres, les fronteres dels Estats europeus occidentals estan consolidades, la independència no té sentit en democràcia, els Estats Units defensaran la integritat territorial dels seus aliats… En canvi, de totes les declaracions que hauria pogut donar Clinton en suport dels actuals Estats constituïts per barrar el pas a les aspiracions de les nacions que cerquen la seva llibertat, va escollir la menys efectiva per aquests Estats i la menys perjudicial per Catalunya.

Potser la Sra. Clinton ja coneixia la pregunta abans de ser formulada, que és com solen funcionar aquestes sessions, i no va ser vetada, o potser no. Sigui com sigui, la pregunta no podia ser més oportuna a poques hores de la manifestació dels Deu mil catalans a la capital de la Unió Europea. I la resposta, tampoc podia ser millor. Un bon pròleg pels esdeveniments de l’endemà.

Dissabte, 7 de març de 2009:

Un dia per a la història. En aquesta jornada els catalans vam demostrar al món que som un poble amb determinació i que malgrat que la classe política que hauria de defensar els nostres interessos no estigui a l'alçada, som capaços de caminar tot sols quan ens ho proposam.

La manifestació de Brussel·les va ser un èxit i tots els catalans esteim orgullosos dels patriotes que s'han desplaçat a la capital europea per reivindicar, amb una manifestació totalment pacífica, festiva i democràtica la noble i justa causa que és el ple assoliment de l'estat propi per Catalunya.

Per primera vegada, milers i milers de catalans es desplaçaven fora del nostre país, al cor de la Unió Europea, per fer saber als nostres veïns i al món sencer que aviat tornarem a estar en condicions d’igualtat amb els altres països, entre les nacions lliures i reconegudes, perquè tal com diu la pancarta popularitzada per Catalunya Acció, “Catalunya serà el proper Estat a Europa”. No hi ha volta enrere.

El viatge a Brussel·les es va realitzar en grups organitzats o amb vehicles particulars, en trens o en avió, i sobretot sense el suport ni la mobilització de cap partit polític. Cap banderola partidista hi havia en la manifestació, només la societat civil ha estat la protagonista i ha acudit a la crida que es va forjar i organitzar a través de la xarxa. I malgrat els temps de crisi i la distància de milers de kilòmetres, els responsables de la marxa anunciaven que s’havia aconseguit l’objectiu de reunir i fins i tot superar les 10.000 persones.

Naturalment no hi van mancar les estisorades habituals de les xifres oficials, que la policia belga situava inicialment en 4.000 persones i que després va rebaixar encara a les 3.000. Es va comentar l’existència d’indicacions de l’ambaixada espanyola a les autoritats belgues de donar la xifra més baixa possible, però tant és. L’espanyolisme rabia i s’agafa a les mentides i la manipulació per voler creure que ha estat un fracàs, el tractament informatiu als mitjans governamentals ha estat l’esperat, però les imatges parlen per elles mateixes:

Els diaris digitals del país en van anar informant amb notícies que s’actualitzaven durant tot el dia, com Vilaweb, o l’Avui, que ha rebut uns dos mil comentaris entre les diferents notícies relacionades amb la marxa. També Crònica n’ha fet una cobertura especial. Altres notícies han aparegut a El Singular Digital, Directe.cat o el Diari de Balears.

A l’estranger, les primeres repercussions que ja s’han detectat són el següent Vídeo en anglès de FlandersNews i de diversos mitjans belgues, com la RTBF, els digitals LeSoir o Lalibre.be. També des de França n’han parlat a RTL o Le Figaro, o a Islàndia a Mbl.is. I a Espanya, amb informacions per exemple al rotatius El País i El Mundo, entre d’altres.

Enric Canela, i Manel Bargalló.

Aconseguida la fita de Brussel·les, els impulsors de la campanya Deumil.cat ja s’han plantejat què fer de cara el futur. Enric Canela declarava que “No ens podem manifestar a Brussel·les i després no fer res més”, i Manel Bargalló ja parla de reconvertir-se en els Centmil.cat. El nou objectiu: impulsar una Iniciativa Legislativa Popular per demanar un referèndum d’autodeterminació pel 12 de setembre de 2010. Ni Espanya ni Europa podran evitar que aviat tot el pes de la voluntat democràtica de Catalunya caigui sobre ells com una llosa que trencarà l’immobilisme dels interessos d’Estat.